Estimada Carme,
Em dius a la teva carta: «la bellesa és una part necessària de la nostra vida quotidiana, cada dia tenim moments en què albirem una ocasió per a la bellesa. l'"afecció" em fa parar sempre a mig camí».
Carme, aquest bell pensament teu és per viure'l amb un tarannà contemplatiu, que no és el mateix que dir amb un tarannà de monjo, sinó, simplement amb un ritme humà. Jo crec que viure amb un tarannà contemplatiu és viure amb un tarannà humà. Si més no, penso que és fonamental viure, avui, establint una relació entre aquestes dues paraules: contemplació i humanitat. És la condició per a la bellesa, altrament reeixiran l'angoixa, la desesperança, la lletjor.
Diu el salm 132: «Que n'és bo i agradable viure tots junts els germans». És perfum preciós, és rosada, és vida.
Jo crec que el camí cap a la contemplació d'aquesta bellesa, passa pel perdó. La vida amb el seu dinamisme ens separa, ens allunya, ens enfronta. Per això Crist en el seu ensenyament als seus deixebles posa l'accent en el camí invers: perdonar fins a setanta vegades set. Sempre. Es tracta, doncs de fer cada dia el camí invers, buscar i seguir els viaranys de la bellesa. I cada dia hi ha moments per donar lloc a aquesta bellesa.
Fa uns dies contemplava al diari una fotografia presa des d'una sonda enviada a Jupiter. Mostrava en la llunyania de l'univers dos punts propers, lluminosos: eren la Terra i la Lluna, com des de la nostra terra podem contemplar Júpiter o alguna estrella més brillant. Contemplant aquesta imatge tan bonica, pensava com dins d'aquell punt de llum —així es veia la Terra— ens dediquem en ocasions «amb molt fervor i acarnissament» a destruir bellesa. Estem perduts en l'Infinit. Jo diria que «estem perduts en Déu». Carme, estem perduts en la bellesa. Necessitem despertar cada dia la consciència d'aquesta realitat. I no dedicar-nos a destruir bellesa, en aquest món bonic que el Senyor, el nostre Déu, manté a les seves mans amb amor de Pare i de Mare.
Potser ens pot ajudar a això pensar en la paraula de sant Pau: «Cap de nosaltres no viu ni mor per a si mateix».
Llavors jo no hauria d'estar enganxat a res, a ningú, ni, sobretot, al meu «jo»; viure per a un altre, sempre obert a un dinamisme de vida, de servei, d'encontre. Sempre intentant pintar amb colors una paraula: perdonar.
Perquè el perdó és l'expressió més bella de l'amor. I l'amor és la Bellesa. Sobretot la Bellesa del Crucificat, que és la Bellesa lliurada en l'amor fins a l'extrem.
Carme, gràcies per recordar-me que «la bellesa és un part necessària de la nostra vida quotidiana». Una abraçada,
+ P. Abat
