TEXTOS PER AL TEMPS DE DURANT L'ANY
Diumenge 26è durant l'any
Dels sermons de Bossuet
Amb la paràbola dels dos fills desobedients, Jesucrist convencé els grans sacerdots i els notables del poble d'una hipocresia manifesta. En la paràbola, el Fill de Déu ens dibuixa dos caràcters, ben diferenciats en cadascun dels dos fills: el primer desobeeix plantant cara d'una manera formal i manifesta; el segon obeeix, però d'una manera imperfecta, amb una obediència més aparent que sòlida. I en la paràbola resulta que aquest segon és el pitjor d'ambdós fills.
Hi ha persones que ho prometen tot, ja sigui per feblesa, perquè no tenen valor per plantar cara, ja sigui per lleugeresa, ja sigui per engany. I no és pas que vulguin dir que no volen esmenar-se; no, decidits a obeir, diuen: «Hi vaig de seguida, pare». Diuen «pare», manifestant així un cert respecte, i en aparença semblen disposats a obeir. No diuen: «Ja hi aniré», sinó: «Hi vaig de seguida». Diríeu realment que se n'hi va, i que tot està resolt. Amb tot, però, no es mou del seu lloc, ja sigui perquè us vol enganyar, ja sigui que s'enganya a si mateix, pensant-se tenir més voluntat i més força que no té.
És ben evident que aquest segon caràcter és molt pitjor que el primer: aquestes febles resolucions i aquest posat de pietat fan semblar als altres una gran religiositat. No coneix aquell horror de si mateix i del seu estat miserable que permeti un canvi. En canvi, el qui respon secament: «No hi vull anar», ja que resisteix Déu amb una desobediència manifesta i no pot enorgullir-se de cap bé, al final s'avergonyeix de si mateix; i desvetllat pel seu propi cop de geni, se'n penedeix: «Però després, se'n penedí i hi anà».
Nostre Senyor, amb aquesta paràbola, feia veure als grans sacerdots quin era el seu caràcter. Pujats en un clima de pietat, s'omplien sempre la boca de Déu, de la religió, de l'obediència a la Llei; i pel fet de parlar-ne tan sovint es creien ser persones de bé, i això els impedia d'esmenar-se. És per això que Jesús els increpa d'una manera tan terrible: «Us dic amb tota veritat que els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap al Regne de Déu», perquè, avergonyits dels seus pecats, s'han convertit per la predicació de Joan. Vosaltres, en canvi, que per la vostra dignitat i per les llums que teniu, hauríeu de ser un exemple per als altres, no solament no heu estat els primers de respondre a la crida, tal com era just d'esperar, sinó que ni tan sols no heu sabut aprofitar-vos de l'exemple dels altres.
Vosaltres, sacerdots, religiosos i religioses, que amb la vostra vida no responeu al vostre estat, vosaltres, homes de bé en aparença, devots de professió, apliqueu-vos aquesta paràbola. Us sembla bé de quedar-vos només amb un títol de pietat, com els fariseus, els grans sacerdots i els notables del poble jueu? Avergonyiu-vos-en! Us hauria de caure la cara de vergonya! Humilieu-vos! Confesseu les vostres febleses i esmeneu-vos-en. És a vosaltres que parla Jesús en aquest discurs.
Comentari de Màrius Victorí a Filipencs 2,6-8
Dos preceptes havia donat anteriorment: estimar la humilitat i no ocupar-se únicament del propi interès, sinó també del dels altres. Ara diu: «Tingueu els mateixos sentiments que va tenir Crist Jesús». Quins dos preceptes són els que hem acollit «en Crist Jesús»? Un de sol —i quin— o tots dos? Així, el primer es refereix clarament a la humilitat: Crist es féu a si mateix i va prendre la forma d'esclau. Però podria tractar-se també del segon precepte: tot això ho va suportar pels altres i es va preocupar dels interessos dels altres abans que de si mateix.
