Estimada M. Lluïsa,
Uns pensaments de sant Pau m'han recordat una altra de les teves estrelles: l'amistat. Escriu, Pau: «Per a mi, viure és Crist i morir em seria un guany. Mentre encara estic en aquesta vida podré fer un treball profitós». Sant Pau viu una intensa relació amb Crist. Una vida apassionada pel Crist. Una profunda intimitat. Caldria dir que es pren molt seriosament les paraules de Jesús en el Darrer Sopar: «No us dic servents sinó amics meus. No hi ha un amor més gran que donar la vida pels amics». Jesús donarà la seva vida. Pau, que viu una profunda amistat amb Ell, també, quan arribi el moment, donarà la vida. Una amistat que també Pau expressa amb aquelles paraules tan vives: «No sóc jo qui visc, és Crist qui viu en mi».
No és fàcil arribar avui a viure una veritable amistat, «una amistat perfecta que aconsegueixen —com diu Elred de Rievall— els qui tenen un mateix sentir del diví i de l'humà, i una mateixa voluntat amb benevolència i caritat». I això suposa establir una relació amb una persona, amb la qual anem compartint idees, opinions, criteris sobre la vida, les seves circumstàncies, sentit de la vida, de la mort. En una paraula, un anar configurant o teixint una xarxa amb l'altre, que permet un enriquiment de tota la persona, fins al nivell més pregon que és la dimensió espiritual.
No és fàcil arribar a aquesta amistat, perquè, com diu Saint-Exupery en «El Petit Príncep», els amics no es compren, els amics s'aconsegueixen a força de crear llaços, de crear uns llaços en l'humà i el diví, o en l'humà fins a la seva dimensió més profunda, espiritual, com deia abans.
«Però aquesta amistat espiritual —com ensenya també Elred— és l'única veritable, que és desitjada no amb vista a interessos mundans, ni brolla de qualsevol altre motiu exterior, sinó de la dignitat de la pròpia naturalesa i del sentiment del cor humà. I així el seu fruit i el seu premi serà ella mateixa». Aconseguir un amic, gaudir amb un amic, és difícil, perquè això requereix temps, i l'home d'avui no té temps. Aquesta és una societat del temps, en el temps, però sense temps. Tot és ràpid, fugaç, de bogeria. Cal estalviar temps, es diu. I jo em pregunto: per què? Vivim la vida cada dia amb una velocitat més gran. Cada dia agendes més plenes. Creix el nombre de mails i decreix el nombre de cartes escrites a mà. La mà, que és una prolongació que apropa la vibració del cor. Però si el cor no vibra, en veritat, no necessitem mans que escriguin cartes, sinó tecles.
Sense l'amistat el món perd qualitat, perd bellesa, la vida perd sentit, perquè l'amistat és també una finestra oberta més enllà de mi mateix, una finestra que em permet apuntar al misteri. Sense el misteri, la vida es torna un problema i els problemes ens ofeguen. Jo necessito del misteri per pintar el temps amb altres colors. I l'amistat és un bon camí per aconseguir-ho.
Sant Bernat escriu en una carta: «L'amistat autèntica no envelleix o no és autèntica» (Carta 506). Per això a mi m'agrada escriure cartes a mà i amb ploma, i és una delícia rebre-les. Perquè és bell crear llaços d'amistat.
Una abraçada d'un amic,
+ P. Abat
