DIUMENGE XXII DURANT L’ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
Dt 4,1-2.6-8; Salm 14,1a i 2-3a.3bc-4ab.5; Jm 1,17-18.21b-22.27; Mc 7,1-8a.14-15.21-23

L’amor és un regal, que com tot allò de bo, ve de dalt, del Pare; aquell en qui res no canvia i en qui no hi ha ombra de variació perquè Ell és amor. Nosaltres sentim la seva Paraula, la que Ell ha plantat entre nosaltres, Crist, el Fill fet home. Però no sols l’hem de sentir, hem d’escoltar-la i acollir-la amb docilitat; posar-la en pràctica. Tot allò que hi ha de dolent en el món surt de dins nostre i allunya els nostres cors de Déu; tota la malicia del món ha nascut en l’interior dels homes i també en cadascun dels nostres cors hi ha la llavor del mal. Escoltar a Déu i no posar en pràctica la seva Paraula seria practicar una religió buida de Déu; honorar Déu amb la boca però tancar-li el cor no és obeir a Déu, és oblidar-lo poc a poc fins a oblidar que l’hem oblidat. La Paraula, que té el poder de salvar-nos, mal rebuda pot anar provocant pas a pas la nostra indiferència i així Déu es va apagant en les nostres consciències, abstrets com estem per les coses del dia a dia; potser fins i tot en un ritualisme que sense que la Paraula ens mogui el cor, esdevé ritual buit de contingut, fals, un sense sentit.

Cercar el refugi en un cos doctrinal segur, en un codi de conducta ben definit, en una organització religiosa forta; cercant la pretesa solidesa del passat, que mai no fou tal, davant la incertesa del present i la indefinició del futur; no és la solució. La fe no és tant sols quelcom que es vagi transmeten de generació en generació, de mà a mà, un boca orella; la transmissió d’unes fórmules o d’unes rúbriques litúrgiques; és molt més que això. La fe veritable és aquella sempre viva, sempre a la recerca de l’Evangeli i del seguiment fidel de Crist; la fe veritable és una experiència vital i particular de cadascú i alhora de cada comunitat i de tota l’Església, que és la comunitat de les comunitats. La fe veritable és amor.

El monestir és una comunitat, una escola en la que aprenem de Déu a ser feliços, a estimar; una felicitat i un amor per compartir amb els germans i que és alhora compartir l’amor i la felicitat de Déu. Aprenem a estimar, en l’escola de la caritat, de l’amor. En un monestir hi ha alumnes de diversos nivells, de diverses generacions. Cap encara no ha acabat el curs perquè l’examen final és davant del Pare, que en el darrer dia ens examinarà en l’amor. Alguns dels alumnes d’aquesta escola de l’amor, però hi porten anys. Alguns fins i tot, per als qui en portem menys i ens hi hem incorporat a la meitat de la jornada, esdevenen punts de referència per la seva vida de treball, humilitat, pregària, servei i lliurament; és a dir per a la seva vida d’amor a Déu i als germans. Avui un d’aquest monjos, que n’hi ha, no en dubteu pas, i que és per a tots nosaltres un referent; compleix noranta anys, seixanta-quatre dels quals transcorreguts aquí a Poblet. És un d’aquests monjos de pedra picada dels que potser ja no en queden gaires i dels qui han fet del nostre monestir el que és avui materialment però, sobretot, espiritualment, Després d’aquesta Eucaristia, fra Josep potser em renyarà per dir aquestes coses; però cal dir que són els monjos com vostè els qui esdevenen un referent i amb els qui realment val la pena de compartir aquí, aquesta follia de l’amor a Crist i als germans.

Donem avui gràcies a Déu pel regal d’aquests monjos que han dedicat la seva vida a Crist aquí a Poblet; que han obrat honradament, que practiquen la justícia, i la veritat te la diuen tal com la pensen; que no escampen res d’infamant perquè honoren i aprecien a Crist, el Senyor. Ells han obrat així perquè han obert el seu cor a la Paraula i la tenen dins seu. D’aquí que la seva vida ens sigui un referent i esperem que ho sigui encara per uns anys més, fra Josep no tingui presa, nosaltres som alumnes maldestres i ens costa aprendre i per tant el necessitem encara al nostre costat per avançar en l’amor a Crist i als germans.

Obrim al Senyor els nostres cors, obrim-los a la seva Paraula per acollir-la amb docilitat i posar-la en pràctica i que l’amor ens sigui el full de ruta. Com deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis: si calles, calla per amor; si crides, crida per amor; si corregeixes, corregeix per amor; si perdones, perdona per amor. Que hi hagi dins teu l’arrel de la caritat; d’aquesta arrel no pot brostar sinó el bé.» Alguns d’entre nosaltres ja ho fan així, d’altres cal que ens hi escarrassem una mica més però menys mal que Déu és misericordiós i un mestre amatent i pacient.

Fra Josep que sigui per molts anys i donem gràcies a Déu per la seva vida cristiana i monàstica.