15 d’agost de 2015

L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11,19; 12,1-6.10; Sl 44,11-12.16; 1Co 15,20-26; Lc 1,39-56

«Maria, la mare que va cuidar Jesús, ara té cura amb afecte i dolor matern d’aquest món ferit... Ella viu amb Jesús completament transfigurada, i totes les criatures canten la seva bellesa. És la Dona, vestida de sol, amb la lluna sota els peus, i una corona de dotze estrelles sobre el seu cap. Elevada al cel, és Mare i Reina de tota la creació. En el seu cos glorificat, juntament amb Crist ressuscitat, la creació obté la plenitud de la seva bellesa. Ella no tan sols guarda al cor tota la vida de Jesús que “conservava”, sinó que també comprèn ara el sentit de les coses. Per això podem demanar-li que ens ajudi a mirar aquest món amb ulls més savis.» (Laudato si,  241)

Amb aquestes paraules inspirades en l’Apocalipsi, que acabem de proclamar com a primera lectura, acaba el Papa Francesc la seva encíclica sobre el medi ambient. Encara diu: «Al final ens trobarem cara a cara davant de la infinita bellesa de Déu (1Co 13,12) i podrem llegir amb feliç admiració el misteri de l’univers, que participarà amb nosaltres de la plenitud sense fi. Sí, estem viatjant cap al dissabte de l’eternitat, cap a la casa comuna del cel. Jesús ens diu: “Jo faig noves totes les coses”. La vida eterna serà una sorpresa compartida, on cada criatura, lluminosament transformada, ocuparà el seu lloc i hi haurà alguna cosa per aportar als pobres definitivament alliberats.»

Aquestes paraules del Papa Francesc ens posen davant el misteri de l’Assumpció de la Mare de Déu al cel. Maria mostra a l’Església i a la humanitat el final de la vida de l’ésser humà, el sentit del pelegrinatge d’aquesta vida, els motius de l’esperança. En un món que retalla cada dia més l’horitzó de la seva transcendència, en un món on cada dia es fa més asfixiant el clima del sense sentit i la falta d’esperança, en un món on cada dia tenim més motius per al pessimisme, aquest misteri de l’Assumpció de Maria ens obre a una dimensió més profunda; obre la humanitat a un sentit més transcendent. És una invitació a una mirada optimista sobre l’home i el seu futur.

Aquest Misteri ens recorda que el veritable home no és encara a casa seva. La llum del més enllà il·lumina la nostra actualitat; la certesa de futur estova la consistència del present, que queda per a l’home viu com a «pròleg de futur».

Cal tenir cura del pròleg. Quan algú escriu un llibre busca algú que li faci una bona introducció, per animar a endinsar-se amb desig en les pàgines que vénen al darrere. En el nostre cas l’autor del llibre ha escrit ell mateix el pròleg. Jo diria que el llibre en aquest cas és el llibre de la vida que cada un som cridats a viure. El pròleg el tenim a la casa d’aquest món.

«Aquí tenim la nostra casa comuna, que és també com una germana, amb la qual compartim l’existència, i com una mare bella que ens acull entre els seus braços. Però aquesta germana nostra, la terra, la nostra casa, clama pel dany que li provoquem, per l’ús irresponsable i abús que fem dels béns que Déu ha posat en ella» (Laudato si, 1)

Aquest misteri de l’Assumpció també és una invitació a tenir cura de la casa, a fer un bon pròleg, per arribar un dia a introduir-nos en les pàgines més apassionants del llibre de la vida. Aquesta plenitud a la qual arriba Maria avui, ens obre a l’esperança de seguir els seus passos. L’evangeli ens presenta la saviesa de la qual tenim necessitat per seguir els seus passos. Els passos de Maria són els passos de la Visitació, d’aquella que fa de la seva vida un servei.

Però com és el servei de Maria? Tenim la clau en el cant del Magnificat: Aquest cant ens mostra que entre el projecte de Déu i el projecte de l’home pecador no hi ha conciliació possible. Solament la conversió que porta a una transformació en la manera de pensar, d’obrar i d’organitzar les relacions entre els homes, i dels homes amb els béns de la terra és la que obre camí per a la reconciliació i la pau.

Necessitem convertir-nos a l’obra de Déu que canta Maria: L’obra d’un Déu que dispersa els homes de cor altiu, que divinitzen el seu poder i el seu saber, però es complau en els humils que dipositen en ell la seva confiança. L’obra de Déu que fa caure del tron els poderosos, i es complau en els petits, marginats, fracassats ... L’obra de Déu que omple de béns els pobres i acomiada els rics amb les mans buides. L’obra d’un Déu que mira des de baix i que ens convida a contemplar l’home des de baix, compartint el camí d’aquesta casa. Només així podem tenir l’esperança d’arribar a la casa on està disposat el llibre de la Vida.

Santa Maria, com una mare, una bona mare, ens ensenya el camí.