SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L’ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Fl 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«El pare de l’Orde cistercenc, sant Bernat, va lluitar en el seu temps contra la separació d’una racionalitat objectivant del corrent d’espiritualitat eclesial. La nostra situació actual, tot i ser diversa, té notables semblances». (Benet XVI, Discurs a Heiligenkreuz, 2007.09.09)

També avui ens movem en una tensió semblant entre una racionalitat, un raonar-ho tot, i la pèrdua d’una espiritualitat eclesial, que requereix prescindir en ocasions de suports racionals.

És la tensió que posava de relleu la segona lectura de Filipencs en què sant Pau posa l’accent en que «som ciutadans del cel, que esperem Crist que transformarà el nostre pobre cos», enfront dels qui són enemics de la Creu de Crist i honoren Déu amb l’estómac, i tenen la seva glòria en les seves vergonyes.

Sant Bernat va viure una espiritualitat eclesial fent que l’orde del Cister arrelés en la societat europea amb tota una xarxa de monestirs i un fidel servei a la vida de l’Església.
Tots aquests valors viscuts en temps de sant Bernat s’han difuminat, i Europa entra en una difícil contradicció que va portar a dir a Benet XVI:

«Europa, just en aquesta hora del seu màxim èxit, sembla haver-se buidat per dins, paralitzada en cert sentit per una crisi del seu sistema circulatori, una crisi que posa en risc la seva vida, depenent per així dir-ho, de trasplantaments, que no obstant això no poden eliminar la seva identitat. A aquesta disminució interior de les forces espirituals importants correspon el fet que també ètnicament Europa sembla que recorre el camí de la desaparició». (Discurs a la Biblioteca del Senat d’Itàlia, 2005.05.27)

Bernat és artífex de tota una xarxa monàstica europea. I potser ens pot ser útil preguntar-nos per aquest sorprenent èxit de la seva obra: Què movia aquelles persones a reunir-se en llocs així? Quines intencions tenien? Com van viure?

Jo destacaria tres punts avui: Cercar Déu, Paraula, Cant.

L’objectiu de Bernat, diu Benet XVI, «no estava en crear una cultura, ni tan sols conservar una cultura del passat. La seva motivació era molt més elemental. El seu objectiu era: quaerere Deum, buscar Déu. En la confusió d’un temps en què res no semblava que romangués, els monjos volien dedicar-se a l’essencial: treballar amb tenacitat per trobar el que val i roman sempre, trobar la mateixa Vida. Buscaven Déu. Volien passar del que és secundari a l’essencial, al que és només i veritablement important i fiable». (Benet XVI, Discurs al Col·legi dels Bernardins, França, 12.9.2008)

Es diu que la seva orientació era «escatològica». Que no s’ha d’entendre en el sentit cronològic del terme, com si miressin a la fi del món o a la pròpia mort, sinó que darrere del que és provisional buscaven el definitiu. Quaerere Deum. Es tractava d’una recerca cap a Déu mateix, que els havia posat senyals de pista, fins i tot havia aplanat un camí, i es tractava de trobar-lo i seguir-lo.

«El camí era la seva Paraula que, en els llibres de les Sagrades Escriptures, estava oberta davant els homes. La recerca de Déu requereix, doncs, per exigència intrínseca, una cultura de la paraula». El desig de Déu, que inclou l’amor per la paraula, aprofundir en totes les seves dimensions. «Perquè en la Paraula bíblica Déu està en camí cap a nosaltres i nosaltres cap a Ell».

Per captar plenament la cultura de la paraula, que pertany a l’essència de la recerca de Déu, hem de fer un altre pas. «La Paraula que obre el camí de la recerca de Déu és una Paraula que mira a la comunitat». En efecte, arriba fins al fons del cor de cadascú (cf. Ac 2,37). «Gregori el Gran el descriu com una punxada imprevista que esquinça l’ànima adormida i la desperta fent que estiguem atents a la realitat essencial, a Déu. Però també fa que estiguem atents els uns als altres. La Paraula no porta a un camí només individual d’una immersió mística, sinó que introdueix en la comunió amb els qui caminen en la fe».

I finalment el cant. Bernat, quan parla dels cants maldestres dels monjos, ho relaciona amb la caiguda de l’home allunyat de si mateix. I es preocuparà, en el seu interès per la vida monàstica, per l’expressió d’un cant senzill i profundament espiritual a l’altura de la Paraula. Demostra que «la cultura del cant és també cultura de l’ésser i que els monjos amb la seva pregària i el seu cant han d’estar a l’altura de la Paraula que se’ls ha confiat, a la seva exigència de veritable bellesa. D’aquesta exigència intrínseca de parlar i cantar a Déu amb les paraules donades per Ell mateix va néixer la gran música occidental».

Amb aquest breu flaix de la Paraula de Déu en la solemnitat de sant Bernat, fàcil és comprendre que aquí els monjos tenim una invitació seriosa a viure l’evangeli com a llum i com a sal, com suggeria l’evangeli proclamat. Ara depèn del compromís que vulguem viure cadascú i com a comunitat amb aquest testimoni lluminós i salat de la Paraula.