DIUMENGE III DE QUARESMA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 17,3-7; Sl 94; Rm 5,1-2.5-8; Jn 4,5-42

Germanes, germans,

A partir d'aquest tercer diumenge de Quaresma fins al cinquè, llegirem l'evangeli de sant Joan, en tres escenes diferents: la de Jesús amb la samaritana, la del cec de naixement i la de la resurrecció de Llàtzer. Aquests textos tenen un contingut baptismal i ja s'empraven antigament en la litúrgia baptismal dels catecúmens. El primer gran text té per tema principal l'aigua, i presenta Jesús com a font d'aigua viva. El segon, la llum, ja que Jesús és la llum del món. I el tercer, amb la mort i resurrecció de Llàtzer, Joan ens mostra Jesús com la resurrecció i la vida, com a preludi de la seva resurrecció.

Anem, doncs, a endinsar-nos en el missatge profund de l'evangeli d'avui. Comencem per dir que també en la nostra vida hi ha encontres casuals, no preparats, imprevistos que vénen a capgirar la nostra existència i els nostres plans. És quelcom que no sabríem explicar però que realment pot arribar a produir un abans i un després en la nostra vida. Així mateix li va succeir a aquesta dona samaritana amb el seu encontre fortuït amb el Senyor. I és que qualsevol encontre amb Jesús no deixa ningú indiferent.

Descrivim amb breus pinzellades l'escena dels nostres protagonistes. L'encontre té lloc vora la població samaritana de Sicar, prop del pou de Jacob. És cap al migdia, en plena calor d'un dia del mes de febrer, donat que més avall diu ell que falten quatre mesos per a la sega, el mes de juny. Jesús està assegut vora el pou cansat de caminar. Es dirigia a Galilea tal com ho indica el començament del capítol següent. Jesús s'ha quedat tot sol ja que els deixebles han anat al poble per comprar provisions pel viatge. Al cap de poc arribà una dona samaritana amb una gerra per treure aigua del pou.

I comença el diàleg, un diàleg que si em permeteu, sense afany de ser irreverent, m'agradaria comparar-lo amb un ball simbòlic, un ball que, d'una total desconeixença entre els balladors, es passa d'una senzilla invitació a una declaració d'amor. Després d'una salutació ritual, Jesús, com el millor galant, convida la dona a ballar amb una invitació directa: «Dóna'm aigua». La samaritana comença per donar-li carbassa: «¿Com? ¿Vós, un jueu, em demaneu aigua a mi, que sóc una dona samaritana?» I és que l'enemistat entre jueus i samaritans ja venia de lluny. Jesús, però, que és un expert ballador, no es rendeix davant la seva negativa i comença a enllepolir-la per anar-la introduint en la seva melodia i en el seu ritme: «Si sabessis què vol donar-te Déu i qui és el qui et demana que li donis aigua, ets tu que li hauries demanat aigua viva, i ell te l'hauria donada». El ballador no podia ser més atrevit amb la seva parella. La farà ballar sigui com sigui, encara que ella no resulta tan fàcil de convèncer: «Senyor, —curiós apel·latiu de la dona— aquest pou es fondo i no teniu res per treure aigua. ¿D'on la traieu, l'aigua viva?¿Sou més gran vós que el nostre pare Jacob?» La dona va endavant i enrere tot flirtejant i desafiant el seu pretenent ballador. Jesús continua embriagant-la amb el seu llenguatge d'amor, captivant-la sense rendir-se: «Els qui beuen aigua d'aquesta, tornen a tenir set, però el qui begui de l'aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set; l'aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d'ell per donar-li vida eterna». La dona ja no sap on és ni com anar al compàs del ballador. Però comencen a agradar-li la melodia i el ritme amb què la fa ballar: «Senyor, —per segon cop— doneu-me aigua d'aquesta: que no tingui mai més set ni hagi de tornar mai més aquí a veure aigua del pou».

Finalment captivada, el ballador l'ha introduït en el seu terbolí de dansa i ritme i ha començat a fer-se-la seva. De cop i volta el ball canvia de melodia i de ritme. Jesús l'ha seduïda de tal manera que ja pot sondejar la seva vida: «Vés a cridar el teu marit i torna». L'aigua viva Jesús no la dóna així com així, cal reconèixer la pròpia realitat i confessar-la amb confiança. «No en tinc de marit». El ball ha pres un aire més dramàtic i el ritme s'ha alentit. Jesús l'ha sondejada fins al fons: «Tens raó, n'has tingut cinc, i l'home que ara tens no és el teu marit. Això que has dit: “no en tinc de marit”, és veritat». Tot i sentir-se descoberta, la dona no se sent humiliada ni avergonyida sinó compresa i respectada. El ball reprèn un nou ritme: «Senyor, —tercera vegada en què l'anomena així— veig que sou un profeta». Hi ha aquí una primera confessió, un sondeig de la dóna cap a Jesús. Em salto el tema de l'adoració al Pare en esperit i veritat, tema d'alta teologia que seria motiu d'un altre homilia i que sembla més aviat dirigit al lector de l'evangeli que a la mateixa samaritana. La dona ja ha entrat en un procés d'autèntica conversió: «Sé que ha de venir el Messies, és a dir, l'Ungit». Quan ell vingui ens ho explicarà tot». Aquell ball ja prenia un aire més íntim, més personal des que ella ha tractat Jesús de Senyor i de profeta. Ara finalment ella ha tocat la veta més fina del cor de Jesús, i aquest, finalment, li fa la seva declaració d'amor: «El Messies sóc jo, que parlo amb tu».

El ball s'acaba amb un llarg creuament de mirades que només ells dos poden entendre. La samaritana ha trobat la perla preciosa i ja s'oblida de la gerra i dels marits. Ella que porta al cor la mirada, la música i el ritme de les paraules de Jesús, esdevé missionera entre els seus. Cal que el poble sencer conegui, com ella, el Messies que se li ha revelat: «Veniu a veure un home que m'ha dit tot el que he fet. ¿No serà el Messies?» La seva vida, coneguda de tots, ja no la pertorba. Ella, que s'ha sentit descoberta i estimada al mateix temps, dóna testimoni de la seva singular troballa. I els mateixos samaritans un cop s'han trobat amb Jesús el confessen com el Salvador del món, i Jesús esdevé fins i tot hoste i amic d'ells.

El trobament amb Jesús se'ns pot manifestar de la manera més inusitada, en les circumstàncies més impensables i a través de les mediacions més inesperades. Però ell se'ns revela ara també com l'autèntic pa de vida i la font d'aigua viva. Cal tenir fam i set d'ell i deixar-nos interpel·lar pel coneixement amorós que ell té de tots nosaltres. Com diu el papa Francesc, «l'amor de Déu es capaç refer la nostra història». Ho hem vist amb l'actitud de Jesús amb la samaritana. Que com ella ens deixem portar pel ritme i la melodia de les paraules de Jesús i així, tot enamorant-nos d'ell, esdevindrem els seus zelosos apòstols.