2 de març de 2014

DIUMENGE VIII DURANT L’ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Is 49,14-15; 1C 4,1-5; Mt 6,24-34

«Mireu com creixen els lliris dels prats!»

El cicle de la natura corrobora les paraules de l’Evangeli que acabem d’escoltar. En efecte, cada any, després del descans hivernal veiem com la natura reviu de nou; veiem com els ocells tornen a sobrevolar lliures els nostres cels i sense sembrar ni segar ni guardar res als granares són alimentats pel nostre Pare del cel; veiem també com les plantes i els lliris dels prats creixien i s’engalanen sense treballar ni filar: i no cal dir que la seva bellesa és mil vegades més gran que la magnificència amb que es vesteixen molts poderosos d’aquest món. És Déu qui vesteix així l’herba dels prats i és Déu qui alimenta els ocells del cel. Això és cert, però això no es produeix de manera directa. Déu, en el seu acte creador lliure i gratuït, en la seva providència amorosa no dóna directament l’aliment als ocells ni el color i la fragància a les flors: Déu fa les coses perquè aquestes facin; Déu dóna el poder d’actuar a les realitats d’aquest món perquè actuïn segons aquelles lleis que Déu mateix insereix. Per això cada any, sense contradir ni la voluntat ni la providència de Déu, la natura després de l’hivern per la pròpia virtut que ha estat inserida en ella, desplega novament tota la seva resplendor simfònica de colors, olors i sons. L’acció de Déu és palesa però no immediata. Tot i així, experimentem cada vegada més la disminució de la força de la naturalesa: cada dia són més les espècies que desapareixen del nostre món, cada dia són més les zones terrestres que es desertifiquen i que ja tenen només sembrada la mort a les seves entranyes, cada dia són més les aigües que es contaminen i ja no poden esdevenir més potència de vida... és que Déu ha deixat d’alimentar els ocells i de vestir els lliris dels prats? Certament no. Qui ha sembrat la mort en la creació divina no és sinó l’egoisme de l’home que enlloc de tenir cura del jardí que Déu li havia confiat, se n’ha aprofitat espoliant i explotant els recursos naturals fins a deixar la terra tant exprimida que ha sembrat la mort arreu en forma d’un canvi climàtic que la terra no pot assumir: els factors en contra són més forts que la capacitat que té la naturalesa d’assumir els canvis i adaptar-se. No és Déu sinó l’egoisme de l’home.

I és aquest mateix egoisme el que impedeix a Déu realitzar la seva obra provident que, malgrat tot, encara podem experimentar observant els lliris dels prats i els ocells del cel, entre nosaltres els humans. L’Evangeli ens assegura que els nostre «Pare celestial sap molt bé la necessitat que teniu» de menjar, beure i vestir-nos i ens demana que, per això, no ens preocupem ni ens «neguitegem pensant què menjarem, o què beurem, o com ens vestirem». Ens invita, per contra, a buscar per damunt de tot el Regne de Déu i a ser justos. Perquè, semblantment al que està passant amb la naturalesa el vertader enemic de l’acció provident i vivificant de Déu és l’egoisme humà. Què impedeix a Déu alimentar tots els homes d’aquest meravellós planeta com fa amb tots els ocells sinó l’afany d’acumulació de riqueses d’uns quants, l’especulació amb els productes alimentaris bàsics d’uns quants altres (o dels mateixos d’abans), la mirada curta que no va més enllà del propi melic de tants altres? No és tot això el que condemna més del 80% de la humanitat a la pobresa, a la indigència, a la misèria? Què està passant al cor mateix de la civilització cristiana que Déu ja no pot donar vestit com fa amb els lliris dels prats a tantes i tantes persones, germanes nostres? La pobresa alimentària, energètica, laboral provocada pel nostre egoisme està sembrant de víctimes les nostres viles i ciutats. Sí que hi ha un egoisme estructural, les famoses estructures de pecat inherents a la nostra societat que el  beat Joan Pau II tant bé va individuar i denunciar. Però aquestes s’alimenten només de l’egoisme que hi ha al cor de l’home. I l’egoisme és un problema que ens afecta a tots i que només pot ser combatut en el cor de cada un de nosaltres. Mirem les nostres accions: les més quotidianes, les més ordinàries i les més extraordinàries i preguntem-nos pels efectes que veiem qui ens l’ha dirigida: el nostre egoisme o bé, tant de bo, l’afany de buscar el Regne de Déu. Només hi ha aquestes dues alternatives: o continuem servint els nostres desigs, afanys i neguit, alimentant i adorant el nostre egoisme i fent créixer així el seu poder destructor, o bé servim els altres desinteressadament, buscant de ser justos i fent créixer així el Regne de Déu entre nosaltres. Només en aquest segon cas, permetrem a Déu que continuï alimentant els ocelles del cel, vestint els lliris dels prats i tenint cura de tots nosaltres. «Si Déu vesteix així l'herba dels prats, que hi és avui i demà ja la tiren al foc, ¡com no ho farà encara més amb vosaltres!»