19 de març de 2014

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

«Perquè tu fas taules en el teu orgull,
vols demanar realment comptes a Aquell
que, amb modèstia, d'aquesta mateixa fusta,
fa brollar les fulles i engruixir els capolls».

(R.M.Rilke)

El poeta recull bé la vibració de l'evangeli que ens mostra sant Josep desconcertat davant el misteri de Déu, que es comença a manifestar a través de l'embaràs de Maria; desconcertat, però obert a aquesta llum del misteri diví que lentament es va aixecant en l'horitzó de la humanitat.

Déu és discret, i fa brollar amb modèstia les fulles i les flors de primavera. El misteri de Déu arrela amb molta discreció i senzillesa en la vida dels homes per manifestar-se, al seu temps, amb tota la força i esplendor de vida, i capaç de transformar la vida de la humanitat. I amb aquesta discreció i senzillesa es manifesta i arrela en la vida de sant Josep com ens narra l'evangeli: «Josep, fill de David, no tinguis por de prendre a casa teva Maria, com a esposa. És cert que ella ha concebut per obra de l'Esperit Sant, ha de tenir un fill, i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà el seu poble dels seus pecats» (Mt 1,20-21).

En aquestes paraules, explicava Joan Pau II, rau el nucli central de la veritat bíblica sobre sant Josep, el moment de la seva existència a què es refereixen particularment els Pares de l'Església. Hi insistirà encara en afirmar que: «Des dels primers segles, els Pares de l'Església, inspirant-se en l'Evangeli, han subratllat que sant Josep, tal com va tenir cura amorosament de Maria i es va dedicar amb un joiós interès a l'educació de Jesucrist, també custodia i protegeix el seu cos místic, l'Església, de la qual la Verge Santa és figura i model».

«Dipositari, fidel custodi d'aquest misteri de la salvació, del misteri de Déu fet home, per portar-lo a la seva perfecció» (oració col·lecta).

Comença a realitzar-se la promesa a David: «et donaré un successor, un descendent, consolidaré el seu regne. Ell construirà un temple dedicat al meu nom, i faré que el seu tron reial es mantingui ferm per sempre». Un temple que comença a ser realitat en el si de santa Maria, que es completa i consolida en la família de Natzaret i que l'Església, servidora d'aquest misteri diví, s'esforça per portar a la perfecció.

El gest, silenciós però acollidor, des del profund del cor de sant Josep, és eloqüent, ens marca el camí, juntament amb santa Maria, per ser acollidors d'aquest misteri de la nostra salvació. La nostra responsabilitat és la de portar-lo a la seva perfecció. Aquesta perfecció, que és estar en sintonia amb un misteri d'amor, que és una crida al cor de tota la humanitat, una crida a cada un de nosaltres per viure-ho amb senzillesa i fidelitat com sant Josep, per viure-ho també com a instruments que estem cridats a ser d'aquest do de Déu a tots els homes. Viure així aquest misteri és viure l'experiència d'una profunda alegria interior que ens fa capaços de fer l'experiència del salm: «Senyor cantaré tota la vida els vostres favors, d'una generació a l'altra anunciaré la vostra fidelitat».

En aquest afany, la celebració d'aquesta solemnitat de sant Josep és un camí per descobrir i viure la protecció d'aquest home singular, i de la importància de la nostra devoció per ell. Per això ens diu santa Teresa:

«Jo voldria convèncer tothom que es fessin devots d'aquest gloriós sant, per la gran experiència que tinc dels béns que ens aconsegueix de la part de Déu. No he conegut persona que de debò li sigui devota i afeccionada, que no la vegi més aprofitada en la virtut, perquè aprofita en gran manera a les ànimes que a ell s'encomanen. Des de fa anys, li demano en el seu dia alguna cosa i sempre la veig realitzada. I si la meva petició no es prou justa, ell la redreça en profit meu» (Llibre de la Vida, 7).