12 de febrer de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Carme,

Avui vivim en una societat massificada. La societat de l'home massa. L'home se sent recolzat en la massa. Els macroconcerts del món jove, les grans demostracions polítiques (mítings de partits), socials (excursions programades per a grups), esportives. Fins i tot les grans concentracions religioses. Unes forces externes «estiren» la persona i l'empenyen a «sumar» numèricament a altres persones. I treure de tota la massa un mateix crit, un sol i únic rugit, fins i tot una sola pregària (que no neix, en aquest cas d'un sol cor i una mateixa ànima). La persona humana es veu contagiada i arrossegada per una força exterior i sumida en l'onada d'una fascinació momentània.

I tot això pot ser, en ocasions, per a algunes persones, una experiència positiva, però dubto que sigui, com a fenomen general, un camí pedagògic eficient per a les persones. Em suggereixen aquesta reflexió les paraules de la teva carta: «En la meva professió d'infermera, sovint em veig en la necessitat d'acollir la dimensió humana per poder ajudar a comprendre la realitat que ha d'obrir nous camins a la persona. Hi ha tanta bondat en el cor de les persones, hi ha tant dolor, tanta por! Ens coneixem tan poc, és tanta la nostra ignorància!»

Perquè una maduració autèntica de la persona necessita, en camí cap a una vida equilibrada, d'una atenció personal, d'acollir la dimensió humana, de l'altre, com si es tractés d'un pacient, que de fet ho és, com és el cas dels malalts amb qui et relaciones en el teu treball, com ho és en cada un de nosaltres.

Jo crec que la vida és bella, és fantàstica, com un castell de focs d'artifici, però que està teixida per una gran quantitat de fils, que la fan molt complexa, i llavors els focs d'artifici poden saltar incontroladament i fer mal. La vida és bella, però necessitem endinsar-nos pels camins d'aquesta bellesa, que són molts i diversos. I serà necessari ajudar-nos per anar fent aquests nous camins que van donant al·licient a la vida, que ens animen a viure-la amb desig, amb passió.

Necessitem un camí pedagògic de cara a la persona. A cada persona. L'educació, a la fi, sempre haurà de ser personalitzada, o no serà tal. Avui els poders fàctics, tots, no estan per aquest camí pedagògic. Mai no ho han estat, i avui molt menys. Els poders fàctics se senten millor amb l'home massa, l'individu dòcil, que assenteix dòcil als seus interessos.

Avui, la persona humana està malalta, en una societat manipulada per forces o poders fàctics que desborden a aquests mateixos que ostenten aquest poder. I els camins es van fent cada dia més intransitables. Necessitem conèixer-nos més profundament a nosaltres mateixos: «descobrir —com dius en la teva carta— la nostra bondat, les nostres pors i dolors, les nostres esperances i alegries». En una paraula fer-nos conscients a nosaltres mateixos de la nostra capacitat per obrir en la vida nous camins, la qual cosa només està a l'abast de les ments i dels cors equilibrats.

I per descomptat sempre serà camí obligat «acollir la dimensió humana» en un servei profundament humà.

Moltes gràcies, Carme, ja que les teves paraules i el teu gest m'ajuden a ser una mica menys «home massa». Una abraçada,

+ P. Abat