SANT ROBERT, SANT ALBERIC I SANT ESTEVE HARDING, ABATS DE CISTER

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Sir 44, 1.10-15; Sl 149 1-6.9; He 11, 1-2.8-16; Mc 10, 24-30

«Fills meus, per als que són rics, que difícil és entrar al Regne de Déu». Aquí tenim la tasca principal de la nostra vida: entrar en el Regne. Era la preocupació de Jesús en començar la seva predicació quan predicava: «Convertiu-vos, el Regne de Déu és enmig vostre», o segons altres traduccions: «està dins vostre».

Si el regne està dins nostre, el camí és anar cap a l'interior. Tenir bona cura del camí cap a l'espai interior. Tenir cura de la interiorització. La interiorització és recobrar el centre íntim i profund de la nostra ànima, d'on provenen els moviments del cor. Avui no és fàcil això de la interiorització perquè el ritme de la vida ens porta en el sentit contrari: cap a l'exteriorització. Tot convida a sortir fora de nosaltres. A alienar-nos, a estar on no hem d'estar. El cor, que és el fons de l'ànima, del nostre ésser, on ressona i brilla la vida que després va donant un sentit a la nostra existència, a la nostra vida concreta de cada moment. Podem considerar tres aspectes d'aquests moviments i emocions del cor:

—la reverència davant la vida, una actitud contemplativa de la vida on es manifesta i podem captar l'insondable Misteri que té un paper determinant en la configuració d'un cor nou. És una cosa que van fer bé els nostres sants abats de Cister. Ells van buscar un nou espai, un nou ritme més en sintonia amb la natura, on podien contemplar l'Invisible en la bellesa del visible. Viure amb reverència davant les coses, davant les persones, és una bona prova d'una vida interior.

—l'amor és l'altre aspecte d'una vida interior. En l'amor projectem la nostra vida des del fons del nostre ésser; ens sentim cridats a desbordar la nostra vida a l'exterior més enllà de tot càlcul i explicació. És el foc que crema dintre i que no es pot contenir. «Sense límits» com diu sant Pau. L'amor és consubstancial a l'home, és la força que el mou. Totes les coses naturals tendeixen al seu lloc natural; així l'aigua tendeix cap avall i el foc cap amunt; l'amor tendeix a l'Amor amb majúscula. Però cal aprendre a escriure amb majúscula aquest Amor al qual tendim. Això, els nostres sants abats, i tota la tradició cistercenca ho van viure fidelment i ens ho ensenyen quan ens exhorten a considerar la dimensió humana del Crist, la humanitat d'un Crist que es manifesta en la humanitat dels altres membres de la comunitat.

—el tercer moviment de la interiorització és l'emoció religiosa, la religió, concentració suprema de la interiorització, el que dóna sentit i explicació de la nostra existència. És viure l'experiència de sentir-nos relligats, lligats de manera permanent a un ésser superior, a un Déu que ha sentit el vertigen de l'humà fins al punt de fer-se home, i això ens arrossega també a nosaltres a sentir-nos seduïts per tot el que és humà, i a ser creadors d'humanitat com a deixebles de Crist, veritable Déu i veritable home. L'Home.

La interioritat exigeix un esforç gran i continuat. És una missió fonamental de la vida monàstica. Per això sant Benet estableix una «escola del servei diví», que és el monestir. Per això els nostres sants abats, tot buscant una major fidelitat a la Regla i a tota una tradició monàstica, fan el pas arriscat de la fundació de Cister.

Així, ells inicien un camí, com ho van fer altres grans personatges bíblics, com hem escoltat a l'Epístola als hebreus. Abraham, Jacob, Isaac... Inicien un camí però no arriben a posseir allò que els havia estat promès. Els nostres sants abats inicien un camí amb la força i la saviesa de la fe, però no arriben a contemplar tot l'esplendor i el servei a la societat dut a terme a través dels segles.

Nosaltres, avui, els recordem, fem el seu elogi, però ens hem de preguntar avui i demà i demà passat si el seu servei persisteix i es propaga, si la seva posteritat, nosaltres, és manté fidel, si el seu record roman...

La Paraula de Déu en la festa dels sants abats de Cister ens presenta una pregunta: ¿Veritablement fem un elogi d'ells? La resposta va lligada a la paraula interiorització. Si seguim tenint cura del cor perquè d'ell i de la nostra boca brolli «un càntic nou» com ens ensenya el salm. Si lloem Déu davant dels que l'estimen, si ens sentim lligats a l'amor per contemplar l'Amor en el servei a la humanitat, si som bons deixebles en aquesta escola del servei diví... avui farem un bon elogi als homes de bé, als nostres sants abats de Cister, i la nostra vida, en una paraula, serà el millor elogi que podrem fer d'ells. I enriquirem la tradició que va començar amb ells.