DIUMENGE IV DURANT L'ANY (Cicle B)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Dt 18,15-20; 1Co 7,32-35; Mc 1,21-28

Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules

La promesa que Déu feu a Israel a través de Moisès es va complir en Jesús. Jesús és fill d'Israel, jueu, un d'enmig d'ells, un germà nascut del seu poble. I Jesús és el profeta a qui Déu ha posat als seus llavis les seves paraules. Més encara, Jesús, aquest jueu, fill d'Israel, ell mateix és la Paraula de Déu: no cal que Déu li posi les seves paraules als seus llavis perquè ell mateix ja és la Paraula de Déu. Una Paraula que s'ha fet carn per nosaltres i ho ha fet enmig del poble que Déu es va escollir, enmig d'Israel, per poder així portar la salvació a tots els altres pobles de la terra. Paraula de Déu, feta home.

Per això Jesús parla del que coneix: parla de Déu des de Déu i la seva manera de parlar de Déu, no és com la dels mestres de la llei, que parlen sense conèixer. Els mestres de la llei, transmeten un coneixement, potser fins i tot l'arriben a comentar, però no han vist ni sentit allò que era des del principi, la Paraula de la vida, la que és la vida del món. Jesús parla amb autoritat —no com els mestres de la llei— perquè ell és aquesta mateixa Paraula de vida, que ja era des del principi. Per això parla i ensenya amb autoritat.

La gent s'estranyava d'aquesta manera seva de parlar amb autoritat, perquè Jesús era com ells un jueu, un que —com ells— havia crescut en aquelles contrades i s'hi havia fet gran. Ja no recordaven la promesa que Déu els havia fet per boca de Moisès? «Faré que s'aixequi d'enmig teu un profeta i li posaré als llavis les meves paraules. Què els torbava? Tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir això? Ensenya amb autoritat una doctrina nova, fins i tot mana els esperits malignes, i l'obeeixen». Com és que un d'ells, un sortit d'enmig del seu poble, ara es posava a ensenyar amb autoritat i a manar els esperits malignes, que l'obeïen? Qui era aquell germà seu? Israel, si haguessis recordat que un d'enmig teu s'havia d'aixecar amb els llavis plens de la paraula de Déu! Ell, la Paraula, va venir al món, però els seus no l'acolliren. No tots, però; alguns ho feren: Maria, Pere, Andreu, Joan, Jaume, els deixebles, Simeó i Anna...

Jesús, com aleshores, també es fa present enmig nostre; també obre els seus llavis entre nosaltres i ensenya amb autoritat; també ens ofereix el pa del seu cos i el calze de la seva sang perquè tinguem vida i la tinguem a desdir. Perquè, tan aleshores com ara i sempre, Ell és la Paraula de vida, la que ve al món. I en venir al món, també pot passar que els qui habitem en aquest món no l'acollim i no només els qui no el coneixen sinó també els qui el coneixem, els qui portem el seu nom, els qui hem estat empeltats per configurar el nou Poble de Déu. No pot passar que entre nosaltres hi hagi qui assisteixi a les celebracions però tingui endurida l'orella del cor? Qui entre nosaltres xiuxiuegi tot el dia pregàries i himnes amb la boca però que el seu cor sigui incapaç de convertir-se? Qui amb grans clams digui tot el dia: “Senyor, Senyor!”, però sigui incapaç des del fons del seu cor de reconèixer aquest mateix Senyor en els seus germans? Pot passar i, malauradament, passa. Mirem, germans, que no hagin de ser els dimonis els qui confessin que Jesús és el Sant de Déu, sinó que sigui tota la nostra vida, vida de batejats, d'oients amb fe de la Paraula de la vida, la que confessi amb les seves obres, actituds i accions que el nostre Mestre és el qui és la Paraula de Déu, la Paraula que és Déu des del principi.