LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23, 7-10; He 2,14-18 Lc 2,22-40

«Com una candela en el seu candeler.
On trobareu el blat? A l'espiga.
On trobareu el raïm? Al cep.
On serà Jesús? A la falda de la seva Mare.
Com una candela allà on ha de ser,
al seu candeler.»

D'Orient ha vingut la Llum. «Llum que es reveli a les nacions, glòria d'Israel el vostre poble», canta Simeó. Aquesta Llum és sostinguda per les mans suavíssimes de la Mare. Així brilla i brillarà sempre: «com una candela en el seu canelobre».

Destaca, en aquesta escena de la Presentació de Jesús al temple, la profecia de l'ancià Simeó, on podem contemplar dos moments: el primer és de lloança i comiat. Ha arribat als homes la llum de Déu. Llum que ve com a salvació per a tots els pobles. Simeó és portaveu del poble d'Israel que ha acabat el seu camí d'esperança, ha realitzat la seva missió i ja pot morir, ha de morir, perquè sorgeixi el poble universal dels cristians. S'ha complert la profecia que anunciava el Benedictus: «Ens visitarà un Sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, i guiar els nostres passos per camins de pau». Per això, exclamarà temps després el mateix Jesús: «Jo sóc la llum del món, el qui em segueix no caminarà a les fosques, sinó que tindrà la llum de la vida» (Jn 8,12). Amb aquest camí, amb aquesta opció o amb aquest rebuig, s'inicia un camí, un procés, perquè «els qui no hi veuen hi vegin i els qui hi veuen es tornin cecs» (Jn 9,39).

És l'eterna tensió entre la llum i les tenebres, que queda més en relleu en el segon moment de la profecia de Simeó, que se centra en Maria, i li anuncia la sort del seu fill, amb les paraules: «i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima». Maria accepta la Llum, accepta el camí de Jesús. No es queda a Israel. No veu la terra promesa per morir abans de posseir-la. Neix de nou per fer el camí de Jesús en un procés de transformació creient, dolorosa i creadora que la porta de la comunió jueva a la nova comunió del Crist que és l'Església. I és en aquest camí que patirà l'angoixa de l'espasa.

És l'eterna tensió entre la llum i les tenebres. Una tensió que contemplem en la mateixa naturalesa: albades de gran bellesa, amb una tènue claredat on es va afirmant, lentament, en un bell espectacle, la nova llum vestida de colors esplendents, com a preàmbul del naixement i presència lluminosa del sol a la vida humana, fins que arriba el capvespre embolcallat en una festa de llum i de color, però també de nostàlgia, de la llum que es va esvaint a través de les ombres grises de la tarda, que revifa el desig de nova llum del nou dia que arribarà puntualment. El dia mor però en el silenci de la nit torna a recuperar la força i la llum de la vida.

I aquesta tensió de llum i tenebres és també la que té lloc en la nostra vida personal, en les nostres relacions amb els altres. També en la nostra relació amb Déu, el Déu de la llum. «Caminem a la llum de la vida, a la llum del Senyor» diu l'Escriptura. La vida per sobre de tot és llum, tot i que no amb la mateixa intensitat en cadascú de nosaltres, però la nostra tasca, la nostra passió ha de ser buscar Aquell que ens diu «jo tinc la llum de la vida. Jo sóc la llum del món». On es troba aquesta llum? En el candeler. La candela en el candeler. Prenguem el candeler i deixem que ens il·lumini la candela, i augmenti el nostre desig de la llum.

«Prenguem la llum de les candeles, per tal de manifestar el diví resplendor d'Aquell que ve cap a nosaltres, i amb la llum del qual totes les coses resplendeixen, i queden il·luminades per la llum eterna. Que la llum de les candeles serveixi també per posar de manifest la resplendor de l'ànima amb la qual hem de sortir a l'encontre de Crist. Així com la Verge puríssima portava amagada entre bolquers la llum veritable i la mostrava als que vivien en les tenebres, així també nosaltres, il·luminats amb la resplendor de les candeles i portant a les mans la llum que a tots es manifesta, afanyem-nos a sortir a l'encontre d'Aquell que és la veritable llum» (Sant Sofroni de Jerusalem, Homilia sobre la Hypapante).