DIUMENGE DE RAMS I DE PASSIÓ

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Is 50,4-7; Sl 21,8-9.17-20.23-24; Fl 2,6-11 Lc 22,14-23,56

«Jo reprenc i corregeixo tots aquells que estimo; sigues zelós i converteix-te. Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi» (Ap 3,19).

Diumenge de Rams. Avui iniciem les celebracions de la Setmana Santa. Avui l’Església obre les portes a Aquell que ve, que està trucant. Avui l’Església obre la porta al Misteri de Déu que ve a revelar-nos la plenitud del seu amor per la humanitat, per tu, per mi, per cada home que camina per difícils viaranys i sovint durs, o molt durs, per a molts.

Ell ve, però... com ve?

Fent-se semblant a tu, a mi, als homes, humiliat, revestit d’humanitat, «anorreant-se fins a la mort i una mort de creu». En una primera escolta de la seva Paraula, oberts a l’escolta d’aquest Misteri de Déu revestit de profunda humanitat, percebem la presència d’un Déu feble, o potser el silenci de Déu, en la nostra humanitat. Però també percebem altres crits: els crits dels hebreus tot dient "hosannes", dient "visques", al qui ve en nom del Senyor. Aromes de glòria i de victòria; també de creu i d’humiliació i mort.

Ell és a la porta i ve per dir-nos el seu amor. Ell ens parla a través d’aquest relat de la Passió, a través d’aquesta expressió suprema del seu amor.

I què ens diu aquest relat?

És un relat llarg amb molts matisos: la força a través de la feblesa, la saviesa a través de la ignorància, la llum a través de l’ombra...

— contemplem la conspiració de l’astúcia amb l’objectiu d’aniquilar-lo.
— contemplem el perfum de l’amor.
— la traïció de l’amic, d’aquell en qui havia dipositat la confiança de l’administració del grup, que va asseure a la seva taula per menjar, al costat d’ell, i a qui diu: «amic!», fins i tot en el moment en que el lliura als enemics.
— el moment més entranyable i desitjat per Jesús d’asseure’s amb els seus amics a sopar.
— la confidència dolorosa de Jesús de l’anunci de l’abandonament, i la negació.
— el moment punyent de l’abandonament i de l’abatiment a Getsemaní.
— els interrogatoris i ultratges, les burles...
— el rebuig dels homes i el silenci de Déu.
— I sobretot el final dramàtic d’un fort crit que commou tot el cosmos.

Així culmina la manifestació del Misteri de Déu entre els homes, la manifestació d’un misteri d’amor, amb el qual s’inicia una nova Aliança, un nou matrimoni entre Déu i l’home.

La paraula de Déu calla, es fa silenci per endinsar-se en el cor humà. Crist ha estat parlant per fora als homes, dient-los l’amor de Déu; i ara calla, lliura el seu Esperit per iniciar una nova pedagogia, perquè el qui seu a la nostra taula és «el Mestre que ha rebut del Pare, Déu, una llengua de mestre per sostenir els cansats, per desvetllar l’orella... Els qui estimo els reprenc i els corregeixo».

L’Església li obre la porta perquè s’assegui a taula a sopar amb ella. Però l’Església ets tu que creus en Ell.

Ets capaç de trobar-te amb ell, de sostenir la seva mirada, deixar-te ensenyar perquè desvetlli el teu sentit interior?

No tinguis por a la seva Paraula, al seu silenci. Mira, que són pocs els qui s’atreveixen sincerament a enfrontar-se, nus, davant la llum d’aquesta Paraula. No és fàcil posar-se davant Aquell que t’ha estimat fins a l’extrem, quan vol que el seu gest sigui acollit per tu.

«Una veu!, el meu estimat!, mireu, ve trescant per les muntanyes... Mireu-lo: és darrere la nostra tanca, aguaitant per la finestra, espiant per les gelosies. El meu estimat parla i em diu: Aixeca’t, amiga meva, bonica meva, vine a mi, deixa’m escoltar la teva veu» (Ct 2,8.13.16).

No temis. L’Església obre avui les portes a l’Amat que ve. L’Església ets tu. Deixa que el teu cor et digui: «El meu estimat és meu i jo sóc d’ell».