EXÈQUIES SRA. ELENA ROIG I OBRADÓ

Mare de fra Xavier Guanter
Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Rm 14,7-10.12; Sl 22; Mc 15,33-39.16,1-6

És important aquesta paraula que acabem d'escoltar: «Si vivim, vivim per al Senyor, si morim, morim per al Senyor. En la vida i en la mort som del Senyor».

Podríem dir que ni tan sols Déu viu per a si mateix. Déu viu per als altres, per a cadascú de nosaltres. Déu viu i mor per a nosaltres. Déu viu i mor i ressuscita, com hem sentit a l'evangeli, per a nosaltres. Per donar-nos una esperança. L'esperança d'una vida nova, que acaba d'estrenar la nostra germana Elena.

Déu va fer la bellesa de la creació, la bellesa del món... Però no es va quedar amb això: ell mateix va baixar del seu cel i va aparèixer en la confusa nit dels homes perquè brillés una llum en la vida de tots ells, de tots i de cadascuna de les seves criatures. Aquest Déu fet home va sembrar amor en aquesta vida, que era la llavor d'una primavera eterna, que porta per nosaltres els homes.

Ara, en aquests dies de la tardor, la vida a la natura es va apagant fins a esvair-se del tot en el silenci de l'hivern, però amb tota seguretat vindrà després la vida nova de primavera.

Una cosa així passa en el cor dels homes, en la vida humana quan acullen la llavor de vida, la Paraula de Déu i la guarden en el cor. I deixen que Déu digui l'última paraula, com va succeir amb Crist a la Creu. Així neix una nova esperança.

Que gran és Déu, que bo! Que no viu i ni mor per a si mateix, sinó que viu i mor i  ressuscita per a nosaltres. Perquè nosaltres aprenguem a viure i a morir per ell. Potser no tots ho fem així. Però hi ha algú que sí que ho fa bé, que viu i mor per a ell. És la mare. La mare viu d'una manera especial el seu servei a la vida. I això fa que visqui en una especial i profunda intimitat amb el Déu de la vida. Per això cada mare és una mica, o molt, la primavera de Déu a la terra. Perquè a través de cada mare la vida creix. Per això, perquè les mares tenen fort el cor, perquè són una font de vida, i aquest servei de mare és a prop del cor de Déu.

I quan una mare mor, no mor. Fa com Jesús a la creu: lliura el seu esperit. I ho fa com Jesús: mirant a la font de les aigües vives. Perquè es mor com es viu. I una mare sempre viu estimant la vida. Quan una mare mor ho fa com tot cristià que ha viscut i mort per al Senyor de la vida: en silenci, en un silenci obedient a la Paraula de Déu. I encara que ho faci enmig del silenci de Déu com Jesús a la creu, sempre és un silenci embolcallat totalment en la més ferma esperança: que Déu, el Pare de la vida, dirà per a ella l'última paraula, que ja sabem quina és perquè ens l'ha avançada en el seu Fill Jesús de Natzaret: l'al·leluia, l'alegria joiosa de la resurrecció.