SOLEMNITAT DE NOSTRE SENYOR JESUCRIST, REI DE TOT EL MÓN (Cicle A)

Diumenge XXXIV durant l’any
Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet

En aquest darrer diumenge de l’any litúrgic, celebrem la solemnitat de Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món. Aquesta solemnitat evoca el retorn del Senyor i la restauració de totes les coses en Ell per oferir-les definitivament al Pare. Sabem que quan arribà la plenitud del temps, Déu va enviar el seu Fill nascut d’una dona per alliberar els qui vivien sotmesos a la llei, per alliberar els homes de l’esclavatge. Som, doncs, a la plenitud del temps: d’aquell temps que és el temps de Déu, el temps on Déu actua en les nostres vides i on Déu es fa present. I dins d’aquest temps, que és el temps de Déu, des de l’Encarnació del Fill de Déu, som a la plenitud d’aquest temps. Viure en la plenitud del temps, vol dir que vivim, ens movem i som en el Senyor, perquè és Ell el qui primer ha estat ressuscitat d’entre els morts i per això tots els qui érem d’Adam i, per això, morim, ara som del Crist i vivim i viurem gràcies al Crist, cadascun al moment que ens correspondrà. I dins d’aquesta plenitud del temps se situa el retorn de Crist, la seva segona vinguda, definitiva, per la qual els creients de tota l’Església clamen: Veniu, Senyor Jesús! Amb la seva segona vinguda es destruirà tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder i com a coronament de tot, Crist posarà el Regne en mans de Déu, el Pare. Avui, en aquesta solemnitat, anticipem sacramentalment aquesta vinguda i recordem en la celebració pasqual del diumenge, no només la seva resurrecció sinó també el seu retorn gloriós com a rei de tot el món, perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.

Per això, anticipant aquest retorn i vivint com vivim en aquesta plenitud del temps, ens convé recordar que també nosaltres hem de morir, per poder disposar la nostra casa assenyadament, confiant —això sí— en la seva acció salvadora i redemptora envers nosaltres. Per això, mentre mirem d’endreçar la nostra casa, no deixem de confiar-nos a les mans del Senyor encomanant-li el nostre esperit: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res».

I, per endreçar la casa, quin text ens hi pot ajudar millor sinó el que acabem d’escoltar a l’Evangeli? «Vosaltres, quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir; quan em veiéreu despullat, em vau vestir; quan estava malalt, em vau visitar; quan era a la presó, vinguéreu a veure’m». Perquè som a la plenitud del temps, Crist és present en les nostres vides fins al punt d’identificar-se amb els qui passen fam, amb els qui tenen set, amb els forasters, amb els despullats, amb els malalts, amb els empresonats.... amb tots aquells que la vida menysprea, menysté, allunya. I aquesta identificació es tan plena fins al punt que tot el que es faci a cadascun d’aquests germans, per petit que sigui, es fa al Senyor i tot el que es deixa de fer a ells es deixa de fer al Senyor. Si volem sentir aquelles paraules tant consoladores que Crist va adreçar al bon lladre des de la creu: «Avui seràs amb mi al Paradís», mirem de viure les nostres vides en constant actitud de servei envers els germans pobres i necessitats, sobretot, ara que som a la plenitud del temps de Déu.