PROFESSIÓ TEMPORAL DE FRA BERNAT FOLCRÀ I DE FRA BORJA PEYRA

Al·locució del P. Abat Josep Alegre i Vilas a la sala capitular
Salm 50; Regla de sant Benet 4

«Déu és excels i té 100 misericòrdies. D'aquestes, 99 les guarda dintre seu, i només una l'ha manifestat a l'home. En virtut d'aquesta, les criatures es mostren recíproca compassió: la mare s'entendreix del fill i l'animal és afectuós amb la seva cria. I quan arribi el dia de la Resurrecció, Ell ajuntarà aquesta misericòrdia amb les 99 i les posarà sobre les criatures i cadascuna serà àmplia com el cel i la terra» (Mestre místic del s.XI).

Convé que meditem molt la primera part d'aquest salm 50, els versets 1-11. La paraula del salm necessita recolzar-se en el silenci del cor per percebre com diu Rilke «el buf d'una ona, el missatge ininterromput que es forma del silenci» (p. 114).

Aquest missatge ens parla del nostre pecat. Ens convé ser conscients de manera permanent del nostre pecat, com ens ho suggereix aquesta primera part del salm, sabent que la història acaba sempre en la misericòrdia. Per això la segona part arrenca amb un crit d'epiclesi, d'invocació de l'Esperit, que ens introdueix en el regne de la gràcia, en l'alegria de saber-nos estimats per Déu, la qual cosa ens arrossega a viure aquesta misericòrdia de Déu amb totes les criatures amb profunda generositat.

Aquí tenim el suggeriment d'un treball permanent a la nostra vida, que no serà sinó una positiva col·laboració amb el Déu que ens va creant un cor nou. Com diu el v. 8, que ens suggereix que Déu mateix treballa en la intimitat de l'home perquè adquireixi seny i es manifesti en conseqüència amb saviesa. El perdó de Déu suposa ser «tocats» pel seu amor, la qual cosa ens dóna una saviesa que després té repercussió en la vida concreta. Diu sant Agustí: «Sabem que l'hisop és una planta humil, però medicinal, i que, segons es diu, s'adhereix amb l'arrel a les pedres. D'aquí es va prendre la semblança amb el misteri de la purificació del cor. Adhereix tu també l'arrel de l'amor a la teva pedra; sigues humil davant el teu Déu; humil perquè siguis excels amb el teu Déu glorificat. Si ets ruixat amb l'hisop, et netejarà la humilitat del Crist. No menyspreïs la humilitat de l'herba; fes cas de l'efectivitat del remei». (Comentari al salm 50)

I parar esment a l'efectivitat d'aquest medicament de l'hisop és també, com diu sant Bernat: «Vigilar la construcció d'aquest edifici espiritual que sou vosaltres» (1 Co 3,17). I segueix dient Bernat: «Tingueu cura de triar les bigues, la fusta de les quals no es podreixi, com ara el temor de Déu, que dura per sempre (Sv 18,10), la paciència, ja que segons l'Escriptura la paciència dels pobres no es perdrà (Sl 9,19), la longanimitat, que no mor sota el pes de cap construcció i perdura per sempre, com ha dit el Salvador: "Qui persevera fins al final serà salvat" (Mt 10,22), però sobretot la caritat que no mor mai (Ct 8,6). Després fixeu aquest carcassa amb altres fustes igualment belles, amb les quals fareu els enteixinats i ornaments de la vostra casa: els propòsits de saviesa o de ciència, l'exegesi dels textos, o coses semblants, més aviat pròpies per adornar que per proporcionar la salvació. Puc obtenir abundància d'aquestes fustes en l'Església, jardí de l'Espòs, que està plena d'elles: la pau, la bondat, la dolçor, l'alegria en l'Esperit Sant, la pietat alegrement exercitada, l'almoina feta amb senzillesa, plorar amb els que ploren... Dóna'm, et suplico, aquestes fustes, perquè pugui presentar sempre acollidora la cambra nupcial de la consciència: de la meva consciència i de la dels altres». (Sermó 46, sobre el Càntic dels càntcs)

Construir una casa, o aixecar aquest edifici espiritual, requereix un treball amb molta dedicació per part nostra. Treballar fort i generosament al nostre taller. I el taller, com hem sentit en la lectura de la Regla, és el monestir. El monestir, el nostre obrador.

«Obrador» és una paraula que fa referència a un «taller d'obres manuals». Per exemple un obrador és el taller de ceràmica, on es manipula el fang, i es combinen els colors... perquè finalment obtinguem una obra bella; el mateix podríem dir del taller d'enquadernació, i fins i tot, ampliant la nostra mirada, del mateix hort. Aquí es treballa en obres materials, i obtenim un resultat material, bell, necessari, però en definitiva material.

L'obrador de què us parla avui la Regla és un treball que ens ajudi a preparar la casa interior, a fer l'obra del cor. Evidentment aquí els materials són molts més i molt més diversos. Ni més ni menys que 74 suggeriments molt concrets, manllevats de la Bíblia i dels Sants Pares, per als quals ens ha promès la recompensa: «veure el que cap ull ha vist mai, ni ha pressentit el cor de l'home, el que Déu té preparat per als qui l'estimen». O sigui que el vostre, i el nostre, és un treball permanent, espiritual, que vagi dominant sobre qualsevol altre treball.

Comença amb una invitació a estimar Déu, amb tot el cor. Déu sempre és la primera referència, ell té també la iniciativa de l'amor. I acaba amb el record que tot ho embolcalla la misericòrdia de Déu. La primera i l'última paraula de tots els materials del nostre treball espiritual és la mateixa: Déu. Paraula que és perdó i amor. Dues paraules que cal tenir presents en la vida del monjo. Tot està a les mans de Déu.

En les sentències més decisives i com a raó última de l'existència del monjo i com a objecte i garantia del seu amor, no anteposar res al Crist. En aquest catàleg apareixen repetides sobretot dues paraules: estimar, desitjar.

I amb la llum i l'estímul d'aquestes dues paraules en el taller del monestir s'ha d'anar combinant i utilitzant en cada moment els materials apropiats d'aquest capítol 4, per anar fent el camí d'una vida espiritual, que serà l'edificació de la casa interior.

Per exemple, en els moments que hom està al cor, segurament no tindrà la preocupació de donar-se al vi, o ser llaminer o dormidor, però potser haurà de tenir en compte d'esclafar els mals pensaments contra el Crist, o d'escoltar amb gust les lectures santes. O sigui que a l'obrador monàstic cada cosa té el seu temps, i l'important serà viure cada situació, cada temps, d'acord amb l'exigència del moment. Això sí, procurant que d'aquest obrador monàstic en surti una obra ben feta.

L'objectiu, doncs, és construir la casa interior. O com escriu Ester de Vaal: «Transformar la vida a imatge de Crist. Quan l'Esperit atrapa la nostra imaginació, es reconfiguren els nostres desitjos, esperances i valors, la manera que tenim cadascun de veure el món, en definitiva tota la vida humana. Per tant, redescobrir la imaginació és un pas important per aprendre a respondre al que Déu està fent en les nostres vides i al nostre voltant».