SANT BERNAT, ABAT I DOCTOR DE L'ESGLÉSIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre i Vilas, abat de Poblet
Sv 7,7-10.15-16; Sl 62,2-9; Flp 3,17-4,1; Mt 5,13-19

«A la comunitat monàstica arriba el crit dels homes d'avui, que volen trobar un sentit a la vida. Nosaltres percebem en aquest crit en la invocació del qui busca el pare oblidat i perdut (Lc 15,18-20; Jn 14,8). Les dones i els homes d'avui ens demanen que els mostrem el Crist que coneix el Pare i ens l'ha revelat, aquell Crist que amb la seva mirada d'amor reconciliava els homes amb el Pare i amb ells mateixos, tot comunicant-los l'única força capaç de guarir l'home sencer. Deixant-nos interpel·lar pels interrogants del món, amb plena solidaritat envers el qui els expressa, som cridats a mostrar amb paraules i gestos d'avui les immenses riqueses que les nostres esglésies conserven a les arques de llurs tradicions» (Joan Pau II)

Aquest crit també va sortir de la boca de sant Bernat i d'un nombrós grup de familiars i amics seus que es van incorporar a la vida monàstica buscant un sentit profund per a la seva vida, i donant un impuls creador, definitiu, a Cister.

Bernat entra al monestir, i això per a ell vol dir entrar en una altra història, que serà determinant per a Europa, ja que donarà un impuls tan gran a la vida cistercenca i monàstica, que tindrà un influx singular, únic, en la configuració d'uns valors, que precisament avui trobem a faltar. Entra al monestir, entra en una altra història, on no hi ha senyorius, on és important la persona, on cadascú troba el seu lloc d'acord amb les seves aptituds, on tothom hi és acollit tal com és.

Quan sant Bernat exhortava a deixar el món per la soledat, «veureu per vosaltres mateixos —deia— que es pot treure mel de les pedres i oli de les roques més dures». Parlava de béns espirituals, del fruit que neix de les privacions, de la solitud, del silenci. Però els cistercencs van poder creure que havia forçat amb les seves virtuts les pedres i les roques a ser productives. S'ha dit que el segle XII és el segle de sant Bernat. I el que és cert és la seva profunda influència, la seva presència molt viva, determinant, en l'àmbit polític, religiós i social d'aquest segle. Les seves innombrables cartes a persones de tota mena, les seves nombroses obres, i, sobretot, els 200 monestirs que deixa fundats a la seva mort, parlen per ells mateixos.

Com trobar una paraula que defineixi l'esperit de Sant Bernat, que defineixi l'home i al sant en la seva totalitat? En ell tot és un tornar cap a l'interior. Bernat no pensa en la basílica, en l'obra de pedra, sinó en l'ànima, fer sorgir l'home cap a la llum. L'art, un art simple, senzill serà un instrument de ressorgiment, de revelació, de renaixement, però per sobre de tot, també, de l'interior de l'home.

El gradual de la festa de Sant Bernat li aplica aquestes paraules: «Vaig estimar la saviesa i la vaig buscar des de jove, vaig procurar esposar-me amb ella, enamorat de la seva bellesa» (Sv 8,2) Va estimar aquesta saviesa, la va suplicar, la va preferir a tots els altres béns, i va arribar a parlar d'acord amb el designi diví i tenir pensaments dignes dels dons de Déu, i d'acord amb aquests pensaments va arribar a tenir unes obres dignes d'aquests pensaments.

És la permanent recerca de llum en les llums de la Paraula, que arriba a fer amb tant d'encert i saviesa que serà anomenat «Doctor Melifluus», és a dir, que sap libar el nèctar de vida de l'Escriptura, com l'abella liba el nèctar de les flors.

Aquestes breus pinzellades en aquesta homilia són suficients per dir-nos com sant Bernat arriba a ser sal de la terra, la bona sal que assaona amb les seves obres sàvies la societat del seu temps, però com una saviesa que està per sobre dels temps, que ve suggerida o inspirada en la mateixa saviesa divina; també és una bona sal per assaonar els nostres temps, no menys necessitats avui dia.

També podem i hem de dir que la seva llum continua brillant. Pels monestirs cistercencs que continuen receptius als crits de l'home d'avui, i perquè la vida i virtuts de sant Bernat són molt necessàries per a l'home del nostre temps.

Tot això no fa sinó repetir les paraules de la segona lectura, escoltades de la boca de sant Pau als Filipencs, i com repetides per la boca de sant Bernat: «Sigueu imitadors meus, viviu com a amics de la Creu de Crist; fixeu-vos en els qui viuen segons el model que teniu en nosaltres». Estimeu les coses de la terra, però amb la ferma esperança del Crist que va transformat el nostre cos miserable en un cos gloriós. Potser per això dirà en una de les Cartes: «Sóc allà on és el meu desig, el meu esperit i el meu amor, que és la part més rica de mi mateix!». I aquest desig neix de la consciència que té de la distància entre el present que viu i el futur cap al qual tendeix. Un desig que el té projectat cap al futur. Per això escriurà: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè».

Ho escriu i ho viu en una època de profunda transformació a Europa. Bernat transmet als seus lectors, als seus oients, ens segueix transmetent a nosaltres, la flama que el crema. Un foc que sedueix i que viu de manera molt sensible a l'amor, a la tendresa, a la benignitat, que el marquen com a home, com a monjo i com a abat.

També nosaltres vivim una nova època, una època de profunda transformació, no únicament a Europa, sinó a nivell mundial. Podem fer nostres les paraules de Bernat?: «Els assumptes de Déu són els meus, res d'allò que tingui referència a ells m'és aliè». Altrament, no tenim futur.