21 d’agost de 2011

DIUMENGE XXI DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Is 22,19-23; Sl 137; Rm 11,33-36; Mt 16,13-20

Germanes, germans,

Ens hem reunit, com cada diumenge, per celebrar el misteri pasqual de la passió, mort i resurrecció del Crist, misteri que pel fet de tenir com a protagonista Jesucrist, Déu i home, perpetua incessantment el seu poder salvador al llarg de tots els segles de la història en favor de tots als homes i dones que han existit, existeixen i existiran en el nostre món. Per això la nostra mirada va dirigida principalment al Pare de Nostre Senyor Jesucrist que, en Crist, ens ha beneït d'una manera tan gratuïta com immerescuda, i ens ha cridat a ser fills seus i a formar el Poble de la Nova Aliança, Poble dels redimits gràcies a la entrega total del Crist a la voluntat del Pare. Nosaltres, empesos per l'Esperit del Crist ressuscitat, volem ser deixebles del nostre Mestre i Senyor per tal d'acompanyar-lo també en la glòria, quan tot l'univers se sotmetrà definitivament a ell, i el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot, per tal que Déu sigui tot en tots.

En la taula de la paraula d'avui apareix repetidament el terme simbòlic de la clau o les claus, com a signe d'autoritat, tant en el text d'Isaïes com en l'evangeli. El profeta vaticina la destitució de Sobnà, probablement un estranger que havia arribat a tenir l'alt càrrec de majordom del palau del rei Ezequies, i que amb el seu orgull i deliris de grandesa s'havia fet fer un panteó tallat a la roca. Isaïes el desqualifica en nom del Senyor i li assegura que el seu càrrec passarà en mans d'Eljaquim, que assumirà l'autoritat que tenia Sobnà. En aquest moment el profeta se serveix del simbolisme de la clau del palau de David com a signe d'autoritat absoluta i irrevocable. És en aquest sentit que també Jesús atribuirà a Pere l'autoritat sobre la seva Església.

L'evangeli d'avui, tan freqüentment glossat, ens posa la qüestió sempre indefugible sobre qui és Jesús per a nosaltres, i concretament per a tu i per a mi. A Jesús li preocupa ben poc què pensa la gent del Fill de l'Home, però vol saber què pensen d'ell els seus immediats seguidors, per qui el tenen. Per això introdueix aquesta pregunta als seus deixebles per tal que es defineixin davant d'ell i sobre ell. Li interessa saber de la seva pròpia veu quina idea s'han anat fent de la seva persona i del seu missatge. Els ho formula clarament: «I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?» Pere, sempre impetuós i decidit, endut per un fervor entusiasta envers Jesús, s'avança a donar la resposta abans que els altres, tot pensatius davant la pregunta de Jesús. Pere fa una confessió solemne de la divinitat de Jesús, quelcom que sobrepassa sens dubte el seu coneixement, per això Jesús li diu que la seva resposta no prové del seu magí, sinó que és fruit d'una revelació del Pare del cel. És aleshores quan Jesús li confereix l'autoritat sobre la seva Església i el poder de lligar i deslligar —en el sentit de condemnar i absoldre— tant a la terra com al cel, amb la donació simbòlica de les claus del Regne. Sense esperar-ho, Pere, s'ha trobat investit d'una autoritat d'origen diví. Pere, serà la pedra sobre la qual Jesús edificarà la seva Església en unió amb els altres apòstols. Ens trobem davant un text cabdal sobre la institució de l'Església i el primat de Pere, que tants trencacaps ha provocat al llarg de la seva història, fins a dividir-la en els dos grans sectors, la d'Orient i la d'Occident. L'exegesi catòlica sosté legítimament que aquest primat petrí es perpetua en tots els successors de Pere i no es tracta d'un atribut purament personal concedit al primer dels apòstols, ja que la intenció de Jesús era la de proveir al futur de la seva Església amb una institució que no podia desaparèixer amb la mort de Pere. La presència aquests dies entre nosaltres del successor de Pere per confirmar la fe dels joves vinguts d'arreu del món per veure, escoltar i pregar amb el Papa a Madrid, és un signe de la vitalitat de la fe de les joves generacions que veuen en Benet XVI el vicari de Crist i l'herald de la pau i de la veritat que els pot comunicar esperança i nous ideals en un món on els valors estan tan capgirats i on el missatge evangèlic cal que hi tingui una validesa permanent per tal que el cristianisme continuï essent l'autèntic humanisme.

Tot amb tot, el que ens interessa en la nostra reflexió d'avui és el fet de deixar-nos qüestionar també nosaltres per Jesús amb la mateixa pregunta que ell formulà als dotze a Cesarea de Felip, sota la muntanya de l'Hermon. Perquè del concepte que tinguem de Jesús sabrem fins a quin punt ens sentim dependents d'ell i del seu missatge. Hem de preguntar-nos sobre la nostra relació personal amb Jesús, si ell és de debò la nostra única riquesa, la nostra passió dominant, el nostre paradís interior, el nostre tot. Si per ell i per la seva doctrina seríem capaços de donar la vida. En el fons, si estem de debò enamorats d'ell i si volem adherir-nos fermament a la seva persona i al seu missatge. Si és així, també nosaltres confessarem, com Pere, amb la nostra vida, que ell és l'Ungit de Déu i el Fill de Déu.

Ens disposem ara a parar la taula de l'eucaristia on Jesús se'ns farà present en la seva humanitat i divinitat fins al punt d'esdevenir aliment i vida del nostre cos i de la nostra ànima tot participant sagramentalment del seu Cos i de la seva Sang, Misteri Pasqual a l'abast de tots els qui creuen en ell, amb una gratuïtat admirable que ens fa exclamar amb sant Pau: «Quina profunditat i riquesa en la saviesa i en el coneixement de Déu! Glòria a ell per sempre. Amén».