19 d’agost del 2014

PROFESSIÓ SOLEMNE DE F. BERNAT FOLCRÀ I F. BORJA PEYRA

PROMESA D'OBEDIÈNCIA
Al·locució del P. Josep Alegre, abat de Poblet

Regla de sant Benet, capítol 58

Fra Bernat i Fra Borja,

«Sóc aquí perquè està escrit en el llibre que compleixi la teva voluntat. Déu meu, ho vull, porto la teva llei en les entranyes».

Sabem que és el mateix Crist qui ha fet seves aquestes paraules, abans que nosaltres. Ara és el vostre torn, Bernat i Borja, i amb vosaltres també nosaltres, la comunitat que us acompanyem, volem renovar el missatge d'aquestes paraules.

Tota la vida, dia rere dia, pot ser viscuda sota el signe d'aquestes paraules: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Al matí, en iniciar una nova jornada, amb la pregària de Matines, diem: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat». Nosaltres no sabem el que aquell dia, cada dia de la jornada monàstica, ens reservarà; només sabem una cosa amb certesa: volem fer la voluntat de Déu. Nosaltres no sabem amb certesa com serà el camí de cada dia; però és bonic posar-nos en camí cap a ell amb aquestes paraules als llavis: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

És un bon pensament per començar la jornada, per saltar del llit, per caminar, encara que sigui una mica somnolents, cap a la primera pregària monàstica. Després, al llarg del dia, tenim l'ocasió de repetir aquest pensament, quan en diferents moments preguem amb el Parenostre. És la pregària del mateix Crist, és la pregària que ell per sobre de totes les altres ens ha deixat i recomanat. Esforceu-vos per dir sempre aquesta pregària amb una consciència i un desig molt vius. Aquest pensament és primordial quan aneu a fer la vostra consagració definitiva al Senyor. No tan sols per complir aquesta paraula, aquestes paraules de compromís d'una obediència que acabeu de fer, sinó sobretot pel contingut d'aquest compromís: «assumir el camí de l'obediència monàstica per tal de configurar-vos més i més a Crist humil i obedient; assumir el camí de l'obediència monàstica com una forma d'escolta humil de la Paraula de Crist, al qual no voleu anteposar res.

A més, aquest és el punt fonamental que recorda la Regla en el capítol que acabeu de llegir: «Cercar Déu. Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Per buscar Déu no hi ha més que un camí, Crist que és el Camí; per això la Regla recorda en més d'una ocasió «no anteposar res al Crist». Però el retrat de Crist us l'acaba de donar la Regla: «Una recerca mitjançant un zel per l'ofici diví, per l'obediència, per les humiliacions».

Aquest és un primer pas molt important i decisiu; però la Regla en aquest mateix capítol ressalta un altre punt que entra en aquest retrat del Crist: «Incorporar-se a la comunitat i en ella viure com a monjo i ser obedient». Crist ens diu en l'evangeli: allà on dos o tres estan reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells. Aquí no som dos o tres, sinó una comunitat i que ens hem consagrat tots a buscar a aquest Déu que és el veritable sentit de la vida de l'home.
A més l'obediència cal viure-la en el si d'aquesta comunitat, amb les seves llums i les seves ombres, amb les seves virtuts i els seus defectes, donada la nostra condició de caminants.

L'obediència que demana Benet no és una dependència muda, com una màquina, sinó una obediència a la voluntat de Déu i l'Esperit que es troba en tots. A la comunitat monàstica tots hi són per als altres. La precisió d'una fidelitat de vida per als altres depèn de com vivim aquest pensament: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat».

Un dels problemes més greus d'Occident és la tensió entre el grup i l'individu. La nostra cultura educa en l'individualisme, i després el condemna a viure en grups grans. La Regla, en canvi, educa a viure en comunitat. Aquí ens hem de preguntar la comunitat si ens deixem educar. Si ens educa com a monjos, perquè ens ajudi a treure des de dins el bon esperit que hem rebut del Senyor. És important en aquest sentit que siguem responsables. I per descomptat que ens deixem educar, sabent que l'educació és una tasca que abasta tota la vida de la persona.

La responsabilitat és l'obediència en el millor sentit de la paraula. El servilisme és l'obediència en el pitjor sentit de la paraula. Una és interdependència, l'altra és dependència.

Un mestre deia al seu deixeble: «Per trobar la veritat s'ha de tenir una promptitud per admetre que es pot estar en l'error», vol dir que la plenitud de la vida depèn de tenir el nostre cor obert per trobar Déu, repetidament, no en un inventar-nos un camí just per sempre i després romandre amagats.

Benet ens posa en guàrdia: «Hi ha camins que alguns anomenen justos i que finalment precipiten a l'infern» (RB 7). Per a nosaltres, el camí és Crist i la seva pedagogia és la que està continguda en les paraules del principi: «Vull fer la vostra voluntat». Pregueu bé cada dia el Parenostre i sereu uns bons monjos.