DIUMENGE XIX DURANT L'ANY (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
1Re 19,9a.11-13a; Sl 84; Rm 9,1-5; Mt 14, 22-33

Estimats germans i germanes,

El tema de les lectures d'avui és apassionant: la trobada amb el Senyor en les seves diferents etapes. Veiem, doncs, la crida de Déu, la resposta de l'ésser humà, la llibertat de les persones, el camí de la fe o de la incredulitat. Diu el salmista: «Jo escolto què diu el Senyor». A la Bíblia trobem la història d'aquest diàleg entre Déu i nosaltres: la proposta d'Ell i la resposta de part nostra, plena de bona voluntat i desig ferm; però també de dificultats, reticències, buidors, pors, desànims.

A la primera lectura, el profeta Elies es troba cansat i perseguit: ha hagut de fugir al desert per salvar la vida, està desesperat fins al punt de desitjar la mort. Nosaltres, com ell, també esperem una manifestació de Déu que ens parli clarament. Però el Senyor es fa sentir com «el so d'un aire suau» que es pot interpretar com «la veu del silenci». Això ens recorda que la presència de Déu en la història i en la vida humana és habitualment discreta, suau, gairebé imperceptible. Déu no és una força impetuosa que s'imposa a la persona; és una veu que cal distingir i acollir en el silenci, en el silenci fet pregària. La vida espiritual demana serenor i disponibilitat. En la pregària confiada podem percebre que Crist surt al nostre encontre; així no ens enfonsem. La pregària és un temps de llum, d'un nou impuls.

Jesús acomiada la gent, obliga els deixebles a pujar a la barca, i ell es refugia en la solitud i el silenci per pregar. Els seus deixebles han d'afrontar una gran dificultat: és de nit, són lluny de terra, el vent és contrari, no poden avançar i, a més, Jesús no és físicament amb ells. Tenen por, com nosaltres també en tenim en moments difícils de la nostra vida. Jesús se'ls aparegué per la nit i ells no el reconegueren. «No tingueu por que sóc jo». Jesús espera dels seus deixebles una fe confiada, una fe que venci la por. Si ens fiem de Jesús, podem fer grans coses; si ens refiem de les pròpies forces, experimentem la feblesa humana. Podem sentir-nos sols, però Ell està amb nosaltres. La por és lo contrari de la fe. Pere confia en la paraula de Jesús, va al seu encontre i camina cap a ell. Però comença a enfonsar-se en el moment en que li retorna la por. Llavors cridà: «Senyor, salveu-me». Jesús li donà la mà, dient-li: «Per què dubtaves?»

Podem veure, germans, un paral·lelisme i una semblança entre aquest episodi i la nostra experiència de la fe. Ens enganyem si cerquem falses seguretats per poder sobreviure, que no és viure. Pot passar que el soroll de les onades i la força del vent ens impedeixen veure Jesús que ve al nostre encontre. Cal que escoltem com Elies: «Surt fora...» Surt fora de tu mateix, de les teves pors i obsessions, per escoltar la paraula del Senyor, la seva presència, en la teva vida. Quan Jesús hagué pujat a la barca, el vent amainà. Hem d'estar preparats, el Senyor ve a nosaltres, sovint de forma inesperada. Quan Jesús entra a la nostra vida ens sentim bé: la seva Presència porta seguretat, coratge i pau. «La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau».

També nosaltres estem envoltats de dificultats, de «tempestes» personals i col·lectives, de pors que ens bloquegen. Amb Jesús, amb la fe dipositada en Ell, la realitat és la mateixa, però canvia la perspectiva de com viure-la, com afrontar-la i superar-la. Tots ho hem pogut comprovar. Quan superem els problemes experimentem una gran pau i confiança. La presència i l'acció de Jesús es fan vives en nosaltres a través de la nostra participació en els Sagraments de l'Església. Demanem al Senyor, en aquesta Eucaristia, que il·lumini i transformi la por que tenim, i que ens ensenyi a saber donar la mà a aquells que ho necessiten. «Senyor, feu-nos veure el vostre amor, i doneu-nos la vostra salvació».