Al·locució pronunciada pel P. Abat Josep Alegre a la sala capitular
Regla de sant Benet, capítol 5è,
L’obediència
El regne dels cels roman místicament en el teu interior.
Aquestes són les bondats que estan ocultes dintre nostre,
i des d’allí resplendeixen a l’exterior
gràcies a una vida viscuda amb serenor.
La persona que s’ha compromès amb Déu,
mitjançant la fe i l’oració,
ja no serà turmentada
per la preocupació de si mateixa.
(Isaac de Nínive)
Aquestes paraules d’Isaac de Nínive ens confirmen que el monjo és el qui cerca Déu de veritat, i el cerca perquè ja l’ha trobat. El Regne dels cels està dintre teu. Déu resideix en el centre més íntim del teu ésser. Però la nostra vida es mou en un moviment des de fora cap a dintre i des de dintre cap a fora. Comprometre’s amb Déu és fer cada dia el nostre esforç per arribar al centre profund del nostre ésser. Fer-nos conscients de la presència de Déu.
Per això necessitem la pedagogia divina. I què ens ensenya aquesta pedagogia? Que Déu ha sortit del seu misteri amagat, i s’ha manifestat en el Crist, s’ha anorreat, fent-se home, i des d’aquí ha viscut una experiència de contínua obediència al Pare, i també d’obediència als homes. Perquè, com diu Ell mateix, no ha vingut a ser servit sinó a servir i donar la vida. I el camí per a realitzar això és l’obediència.
Aquesta obediència que és pròpia d’aquells que res no s’estimen tant com el Crist. Tan sols aquesta actitud d’imitar el Crist, de viure per a Ell i amb Ell, pot donar sentit i justificar la nostra existència monàstica.
Crist és el gran obedient. Tota la nostra vida ha de ser una resposta de llibertat a Crist, l’Únic que pot exigir-nos-ho tot sense alienar-nos. I venim al monestir perquè volem acceptar aquesta exigència de Crist sobre la nostra vida. Solament Déu, en el seu amor absolut, pot demanar i aconseguir de l’home que es lliuri totalment, alhora que l’obre a horitzons de més llibertat.
L’obediència fa sortir l’home de l’aïllament egoista, i del replegament mediocre sobre un mateix. I és l’obediència la que allibera el monjo de la incomunicació amb Déu i amb els germans, i l’empeny a córrer pel camí del servei humil i de l’amor abnegat.
De vegades hi ha a les comunitats monàstiques monjos o monges que es queixen de falta de comunicació. Aquests monjos o monges, acostumen a ser persones que viuen molt superficialment la seva relació amb Déu, i que en la relació amb els altres membres es busquen a si mateixos. L’obediència és el millor camí de llibertat, i de comunicació també, que ens duu sempre, si és autèntica, a un servei generós cap als altres. Tota la resta seran paraules vanes, o folklore sense color. I perquè vegeu que no són meres paraules meves, contempleu l’exemple del Crist, interioritzeu les seves paraules, els seus gestos. Considereu també els testimonis molt lluminosos sobre el Crist que, al llarg de la història, hi ha hagut en els espais monàstics.
La promptitud a obeir que Benet descriu amb riquesa d’imatges —escoltar, mans buides, peus amatents, pujar a la vida, camí estret, comunitat— és un símptoma positiu d’una disponibilitat joiosa. Perquè Déu estima el qui dóna amb alegria.
És gran l’obediència! Tant, que solament arriben a viure-la plenament els monjos humanament i cristianament madurs. L’obediència no va pels camins d’actituds infantils de submissió, no és un mitjà per a domesticar, o una tàctica astuta per fer la nostra, en certes situacions anecdòtiques de l’experiència quotidiana de la vida.
L’obediència és gran. Allò de més gran que hi ha en la vida monàstica. És gran, per damunt de tot, quan la vivim tots i cadascun de nosaltres, i tota la comunitat, quan ens arrossega el desig viu de conèixer la voluntat de Déu.
L’obediència és gran, veritablement gran quan la vivim tots i cadascun, i tota la comunitat, amb el propòsit de contrastar la nostra vida amb les exigències de la Regla i de l’Evangeli, a fi d’anar donant fruit cada dia, humana i cristianament, oberts a un seguiment sincer, apassionat del Crist.
