LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DE POBLET

Ordenació diaconal de fra Rafel Barruè
Homilia predicada pel Sr. Arquebisbe de Tarragona i Primat,
Dr. Jaume Pujol i Balcells

Benvolgut Pare Abat, Prior i tots vosaltres, estimada comunitat, i especialment tu, fra Rafael, que avui rebràs l'ordenació diaconal de mans meves. Saludo també els preveres concelebrants, els diaques, els familiars de fra Rafael, al seu pare Josep i la mare Maria i als germans. Us saludo a tots vosaltres, germans i germanes que assistiu a aquesta celebració eucarística.

Amb una gran il·lusió vinc una vegada més a la venerable església de Santa Maria de Poblet, avui per a conferir l'ordenació diaconal a un dels vostres monjos, fra Rafael. No em canso de dir que, per a mi, exercir aquest ministeri és un motiu de gran alegria, ja que forma part del meu munus sanctificandi.

Estem celebrant la solemnitat de la dedicació d'aquesta basílica. Segons expliquen les cròniques, i fra Lluís, que m'ha passat la nota, l'església de Poblet va ser dedicada per l'arquebisbe de Tarragona Josep Llinàs, el 13 de novembre de 1695, en temps de l'abat Pere Albert. Un segle abans, el 19 de novembre de 1575, en temps de l'abat Joan de Guimerà, l'església havia sofert un greu incendi fortuït, que va obligar a repicar-ne tota la pedra. Els monjos, al cap de cent anys, van creure que calia dedicar-la de nou, i és aquesta dedicació la que celebrem el 13 de novembre, i que consta en una inscripció al timpà de la porta romànica del temple. No sabem si al segle XII, quan la van acabar, l'església havia estat consagrada.

La festa de la dedicació de l'església ens recorda, sobretot, l'alegria que hem de sentir per pertànyer al poble de Déu, a l'edifici vivent de la comunitat cristiana, sobre el fonament de Crist, però, també, sobre l'estructura que ell mateix ha volgut: els Apòstols i els seus successors. Sabem molt bé que més importants que les pedres som nosaltres, les «pedres vives» de la comunitat cristiana. Si cada un és «pedra viva» en aquesta construcció, es dedueix el compromís i la corresponsabilitat de tots, cada un amb la missió que hagi rebut en la comunitat, en la construcció de l'Església i en el compliment de la seva tasca enmig del món. No oblideu el que ens diu sant Pau en la segona lectura, que «som temples de Déu i que l'Esperit de Déu habita en nosaltres» (1Co 3,16).

Al mateix temps, ens fa pensar en el que significa un edifici dedicat al culte en el conjunt de la vida cristiana, i jo diria d'una manera molt particular en aquest monestir. Els llocs de culte no tenen una importància absoluta. Però tampoc són indiferents. No els hem d'absolutitzar en excés, com denunciaven alguns profetes de l'Antic Testament, reduint el culte només a aquest lloc, separant-lo de tota la resta. Jesús ens va dir que havíem d'adorar Déu «en esperit i en veritat», i que el lloc era relatiu. Rendim culte a Déu amb tota la vida.

Però tampoc hem de banalitzar els valors que té un lloc de culte per a la comunitat. Hauríem de tenir l'alegria que van tenir Salomó i el seu poble quan van dedicar el temple de Jerusalem: ells tenien l'arca de l'Aliança; nosaltres tenim nostre Senyor Jesucrist. El lloc pot tenir molt de «sagramental», com a signe, per a la comunitat, de la presència de Déu i de la realització de les accions més sagrades, com l'escolta de la Paraula, la pregària comuna i els sagraments. En aquesta església hi ha molts records i molts segles de pregària, i podem dir que «la glòria omple la seva casa» (cf. 2Cr 5,14).

Avui s'ajunta a aquesta solemnitat, com ja he dit, l'ordenació diaconal de fra Rafael. En rebre el sagrament de l'orde en el grau del diaconat, el Senyor, amb la seva gràcia, habilitarà i atorgarà a fra Rafael la capacitat de servir el poble de Déu —com ho recorda la constitució dogmàtica Lumen gentium— «en el ministeri (diaconia) de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat » (LG, n. 29).

El ministeri pastoral del diaconat que, amb la gràcia de Déu, estàs a punt de rebre, t'ha d'ajudar a la identificació amb Jesucrist nostre Senyor, el qual —recorda-ho bé— no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida en rescat per molts.

Servir el Senyor, la santa Església i les ànimes, i de manera particular la teva comunitat religiosa. Tots els cristians, en virtut del sacerdoci comú dels fidels, han de seguir les petjades del Senyor i gastar-se generosament al servei dels altres. Però tu, fra Rafael, que d'aquí a pocs instants rebràs el caràcter sacramental del diaconat, tindràs un motiu més per oblidar-te de tu mateix i dedicar-te amb totes les forces a l'edificació del regne de Déu: primer, en la teva ànima, després, inseparablement, en les ànimes dels homes del nostre temps, els vostres germans, començant pels teus germans d'aquest monestir.

Per servir, per ser útil, cal tenir la voluntat de servir els altres i oblidar-se del propi jo. I a l'inrevés: perquè aquesta voluntat de servei es manifesti en fets, és indispensable preparar-se per a desenvolupar bé la pròpia tasca: el qui vol servir ha de saber servir. Diaconat vol dir 'servei'.

A partir d'ara, fra Rafael, podràs predicar en el nom de Jesús, distribuir el seu cos i la seva sang com a aliment per les ànimes que estiguin ben preparades per a rebre'l. Aprèn del Senyor a prestar aquest servei amagat, humil, silenciós i divinament fecund. Jesucrist en l'eucaristia està sempre disponible, sempre a punt per a acostar-se als necessitats, sempre disposat a guarir els malalts, a donar la llum als cecs, a saciar la set de transcendència present en totes les ànimes, també en les dels que s'han allunyat de Déu. Jesús, com en l'escena de l'evangeli, s'autoinvita a casa de Zaqueu per a donar-li l'oportunitat de convertir-se i d'aquesta manera que regni en ell la pau i l'alegria, i la conversió de molts altres amics i parents.

La teva vida, com la del Senyor, ha d'esdevenir un holocaust, una ofrena incondicional, una entrega completa. La configuració sacramental amb Crist cap té com a principi interior la caritat pastoral i s'expressa mitjançant l'exercici d'aquesta virtut.

Do de si a l'Església fins arribar a la plena identificació amb Crist. Aquesta és la perspectiva que s'obre davant teu quan estàs a punt de rebre el diaconat, aquesta ha de ser la vida de tots els cristians coherents amb la seva missió: estimar l'Església —ens ho recorda l'apòstol Joan— no només «amb frases i paraules, sinó amb fets i de veritat» (1Jn 3,18). Fets de treball diari, santificat i santificant. Fets de servei als altres, encaminats a alleujar les seves necessitats materials i espirituals. Fets concrets de generositat, que són necessaris per a dir que sí a les peticions que el Senyor ens dirigeix en cada moment de la nostra existència.

M'adreço ara a vosaltres, familiars del nou diaca, per a donar-vos la meva cordial felicitació. Sempre hem de donar gràcies a Déu, però avui ho fem d'una manera especial pel do de l'Esperit Sant que suposa per a tota l'Església —i per al monestir de Poblet— el fet de comptar amb un nou diaca. Demano a més a tots els presents que pregueu molt per les vocacions: per a Poblet en primer lloc, ja que som aquí; però també per a totes les famílies religioses i tot camí de vida consagrada, i per les vocacions sacerdotals per al Seminari de l'arxidiòcesi.

Us demano a tots l'ajut de la vostra pregària. Supliqueu per a fra Rafael l'auxili de l'Esperit Sant, al qual invocarem d'aquí a poc en la pregària consecratòria. Demanarem al Paràclit que vessi sobre ell els seus set dons, que l'ompli de fortalesa i l'ajudi a complir fidelment els deures del seu nou ministeri.

L'Església necessita homes forts en la fe, capaços de donar raó de l'esperança que hi ha en ells (cf. 1Pe 3,15). L'Església té necessitat d'apòstols que facin arribar el missatge de l'evangeli fins l'últim racó de la terra. Preguem, supliquem, insistim amb el cor i sobretot amb les obres. El Senyor no deixarà d'enviar aquests nous apòstols —homes i dones— tan necessaris per a la humanitat, i ens transformarà també a nosaltres en instruments fidels i decidits a complir la seva voluntat. I pregueu també per mi: necessito les vostres oracions per a poder servir l'Església com el Senyor vol, amb fidelitat plena al meu ministeri episcopal.

Vosaltres i jo som només pobres instruments, però comptem amb l'ajuda de la gràcia divina, que ens arriba a través de les mans dolcíssimes de la nostra mare santa Maria, sota l'advocació de Mater Cistercium. A ella ens dirigim amb filial confiança. Sota la seva protecció posem aquest nou diaca, que, al seu torn, invoca l'ajut de Maria sobre tots nosaltres. La Mare de Déu obtindrà per a nosaltres, del seu Fill, la gràcia d'una plena identificació amb Crist, que s'ha fet servent de tots.
Que així sigui.