COMMEMORACIÓ DE TOTS ELS FIDELS DIFUNTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Jb 19, 1. 23-27; Sl 24, 6-7. 17-21; Fl 3, 20-21; Jn 14, 1-6

El dualisme maniqueu va ser un moviment fort i va tenir una gran influència. Una influència que perdura encara en el vocabulari que fem servir. Així, pensem en esquerra i dreta, bo i dolent, masculí i femení, i també vida i mort. Però caldria dir que la vida i la mort no són duals. Una no és una contraposició de l'altra. La mort no és una realitat contrària a la vida. Ja ens ho suggereix la Paraula de Déu quan ens diu: nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel; d'allà esperem un Salvador. Ell transformarà el nostre pobre cos per configurar-lo al seu cos gloriós.

El prefaci de difunts recull aquesta mateixa idea. No es parla doncs de mort, sinó d'una transformació de la vida. D'un camí que estem cridats a fer i durant el qual tenim com a referència principal el Crist, el Camí, la Veritat i la Vida. En aquest sentit la mort seria un component principal en el camí de la nostra vida cap a la casa del Pare. La mort no és allò que ens esdevé venint de fora de nosaltres, sinó un exercici que hem d'anar fent en el nostre camí de la vida, i en el qual hem de dur una iniciativa per a donar-li un sentit més profund. I fer possible la seva maduració.

La mort és la gran mestra de la vida, que ens va ensenyant que dintre duem, ja en la vida, infinites coses que ara se'ns revelen, no perquè la mort ens les conti, sinó que la mort fa per manera que les descobrim. L'home té tresors dintre seu que va descobrint a mesura que cava la terra, quan conrea i aprofundeix en el seu espai interior.

Quelcom d'això ens suggereix també el poeta Rilke quan escriu:

La mort és gran.
Som els seus,
nosaltres, els de boca somrient.
Quan ens creiem en el centre de la vida
ella s'atreveix a plorar
en el nostre centre.

Del centre de la vida neix, ja madura, la fruita de l'arbre. Cadascú té la seva vida, i cadascú la seva mort. Així repeteix el poeta:

SENYOR, dóna a cadascú la seva pròpia mort,
el morir que brolla d'aquella vida,
on ell va tenir amor, sentit i pena.
PERQUÈ, som tan sols escorça i fulla
la gran mort que cadascú porta a dintre,
és fruit entorn del qual tot gira.

També el filòsof Heidegger afirmava davant la sorpresa dels corrents filosòfics del seu temps que la mort és la meta de la vida i no pas la seva fi.

Hi ha altres ensenyaments de Jesús que mostren aquesta saviesa: Si el gra de blat que cau a terra no mor, resta ell tot sol; en canvi, si mor, dóna molt de fruit (Jn 12, 24). Jo dono la vida per recobrar-la després. Jo la dono de mi mateix. Tinc poder de donar-la i tinc poder de recobrar-la (Jn 10, 18). Compara, encara, la seva mort amb la dona quan infanta una nova vida; i que obre a un horitzó d'alegria (cf. Jn 16, 19s).

Així doncs, si la mort és la plenitud de la vida, la mort és el principi de la vida que desitgem. Llavors la mort és com un regal que Déu ens fa, el regal més gran, el gest d'amor més gran que té envers nosaltres. Llavors hauríem de dir que la mort ens pertany, en propietat, tant com la vida. I que la vida no va cap a la mort, en el sentit que la mort és el final de la vida, sinó que una vida ben duta sempre va a més, de manera que la mort és l'esplendor de la vida.

Gabriel Marcel deia: "acabat de néixer l'home és ja força apte per a morir". La mort és allò de més gran que li pot succeir a l'home, tan gran, que la vida tan sols pretén la mort. La vida desitja la mort, el millor que ens pot passar és morir-nos. Curiosament, Crist uneix aquests dos extrems amb una sola paraula. Ningú no té un amor més gran que aquest de donar la pròpia vida pels seus amics (Jn 15, 13). És a dir, que hom pot morir com a màxim testimoniatge d'amor envers aquell per qui un mor. Llavors, està clar que si jo a un amic o a una persona que estimo, li vaig donant part de la meva vida o il·lusions i gaudis compartits, si allò de més gran que li puc donar és la meva vida, està clar que l'amor als altres mai no em duu a una destrucció, sinó a una sublimació; després, si el més que jo puc fer per un amic és donar-li la vida, és que la vida no es perd en donar-la. L'amor venç la mort, perquè l'amor és Déu en persona.

Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca...! (Jb 19). Que així sigui.