TOTS SANTS

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 7, 2-4. 9-14; Sl 23, 1-6; 1Jn 3, 1-3; Mt 5, 1-12

Celebrem la festa solemne de Tots Sants. Tots els sants. Algú ha dividit els sants en dues categories: els "sants impossibles" i els "sants possibles". O com diu sant Bernat: hi ha sants del cel i també de la terra. I avui és la festa de tots els sants, els del cel i els de la terra... Cadascú encarna la santedat segons la seva personalitat... (Sermó V de Tots Sants)

Els "impossibles són els sants que fan miracles contínuament, han arribat a altures espirituals i cims ascètics que provoquen vertigen. Ens dirigim a ells en situacions d'emergència. Els admirem, però mirant-los de lluny.

Els "possibles", aquells que manifesten una santedat més al nostre abast, una santedat quotidiana, normal, comuna. De què està feta aquesta santedat "possible"? Per descomptat comptant sempre amb l'ingredient de la gràcia, la santedat "possible" comporta el coratge d'abandonar el terreny de la mediocritat, del conformisme, dels costums, i emprendre senderes poc fressades. Són persones amb un cor de pobre. Que saben somriure amb els ulls amarats de llàgrimes. Capaços d'aquesta força prodigiosa que és la dolcesa. Apassionats per la justícia. Que viuen la tendresa. Que saben oblidar les injúries rebudes i perdonar les ofenses. El seu cor és una deu neta. La seva presència dóna serenitat, pau. I que a més accepten com a preu de l'amor, les burles, els greuges, les crítiques, les incomprensions.

Jo diria que tot això és com el suc de les Benaurances que acabem de proclamar a l'evangeli d'aquesta festa solemne. I els qui s'obstinen a beure d'aquest suc solen ser aquelles persones que no s'acontenten a ser assenyades, prudents, bones, a no fer mal a ningú... Són persones que espremen la taronja o la llimona humanes, per beure Déu, sadollar-se de Déu. "Tan sols Déu sadolla" (St Tomàs, Symb 1)

La taronja o la llimona els tenim en aquest evangeli de les Benaurances, que "dibuixen el rostre de Jesucrist i descriuen la seva caritat, el seu amor; expressen la vocació dels fidels associats a la glòria de la Passió i de la seva Resurrecció; il·luminen les accions i actituds característiques de la vida cristiana; promeses paradoxals que sostenen l'esperança en les tribulacions"... (Catecisme de l'Església Catòlica, n. 1717)

Llegir les Benaurances és llegir el cor de Déu. Escoltar-les és escoltar el batec del seu cor, que hi queda perfectament descrit, en tant que la paraula humana pot descriure el cor de Déu. Escoltar les Benaurances és tenir l'oportunitat de contemplar el rostre i el cor de Crist que, amb el seu gest, la seva paraula, la seva vida, ens ofereix, ens presenta, ens convida a acollir el cor mateix de Déu.

Necessitem acollir aquest cor ja aquí baix, perquè la santedat comença a forjar-se aquí baix, ja que per això Crist va proclamar les Benaurances, per això ens va ensenyar que som fills de Déu, com deia la lectura de sant Joan recalcant l'especial, el singular amor de Déu, que fa de nosaltres fills seus, encara que el món no ho reconeix, i potser nosaltres tampoc som conscients del tot d'aquesta elecció de tots nosaltres que ha fet Déu per a constituir-se com a Pare. I això que cada dia repetim aquesta paraula de "Pare" dirigida a Ell, quan una i una altra vegada recitem el Parenostre. Hem de créixer en aquesta consciència de fills, hem de créixer en l'amor com a correspondència a la iniciativa de l'amor del Pare, i anar fent veritat la santedat "possible" ja des d'ara, vivint-la amb els nostres germans.

Posar-se en aquest camí de la santedat "possible" és fer cada dia l'opció de viure les Benaurances, que és com posar juntes unes engrunes: una mica de fe, esperança, amor; una mica de fidelitat, paciència, tenacitat; un poc de misericòrdia, humilitat, esperit de sacrifici, aguant dels altres; un poc de coherència, netedat, transparència...

Potser hem de reconèixer que, entre els sants "impossibles" i els "possibles", ens resignem a ser "sants fallits", acontentant-nos amb ser "simples cristians", cosa que sovint vol dir ser "cristians fallits".

Les Benaurances ens descriuen el cor de Déu, ens parlen d'Ell. Són paraules que parlen al cor. Cal tenir cura del propi cor. Ens ensenya sant Ireneu: "Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu". Certament, segons la seva grandesa i la seva glòria "ningú no pot veure Déu i continuar vivint", perquè el Pare és inassequible; però el seu amor, la seva bondat envers els homes i la seva omnipotència arriben fins a al punt de concedir als qui l'estimen el privilegi de veure Déu... perquè allò que és impossible per als homes és possible per a Déu". (Adversus Haereses 4, 20, 5)