LA DEDICACIÓ DE LA BASÍLICA DEL LATERÀ

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

La basílica del Laterà és la catedral del Papa com a bisbe de Roma que és. Fou erigida per l'emperador Constantí, vers l'any 330, durant aquells pocs anys d'eufòria que conegué l'Església en sortir de la gran persecució, abans de patir els assalts de l'arrianisme, que negava la divinitat de Jesucrist. Es veieren llavors sorgir esglésies per tots els pobles, vers les quals convergien joioses les multituds per a celebrar la seva dedicació. La basílica del Laterà va veure desenvolupar-se, al llarg de disset segles, molts esdeveniments importants. Sobretot convé recordar aquelles nits pasquals dels segles IV i V, quan els romans es foren agregant per milers al Cos de Crist, rebent el baptisme i la confirmació en el baptisteri, i celebrant l'Eucaristia pasqual dins la basílica. Avui dia, el Papa celebra al Laterà la missa de la tarda del dijous sant, durant la qual renova el gest de Crist de rentar els peus als seus deixebles. El successor de Pere és, doncs, al mateix temps, bisbe de Roma i bisbe de l'Església catòlica. Ambdós ministeris són inseparables. Per aquesta raó, totes les Esglésies de ritu romà disseminades per tot el món tenen com a cosa pròpia el celebrar el misteri de l'única Església de Crist en la festa de la dedicació de la catedral de Roma.

Les esglésies cristianes però no són uns temples com ho fou el de Jerusalem, sinó que són només el lloc –més o menys bonic, segons els estils arquitectònics- on es reuneix la cristiandat. L'antic temple no va sobreviure a la vinguda de Crist entre els homes, perquè Crist era el Temple únic de Déu, com ens ho ha testimoniat l'evangeli [Joan 2, 13-22]. Mentre que sant Pau, a la primera lectura [I carta als Corintis 3, 9b-13, 16-17] ens ha recordat que l'Església vivent, que formen tots, no és, per la seva part, temple de Déu i morada de l'Esperit Sant, sinó en quant és el Cos de Crist. I és que l'home, en Jesucrist, és temple de Déu.

El salm responsorial escollit ha estat el 45, on se'ns ha dit que Jerusalem –i l'Església- no es defensa amb muralles exteriors, sinó amb la presència de Déu al mig d'ella.

I tornant a l'evangeli hem de dir que en tota la història d'Israel, els profetes estigmatitzaren el formalisme cultual, però, tal com Joan l'interpreta, l'episodi de la purificació del temple té un abast molt més decisiu. Jesús no vol purificar un sacerdoci i un temple ja existents, sinó que, com a Messies, està encarregat de substituir-los. La veritable "casa del Pare" (verset 16) serà d'ara endavant el "santuari del seu cos" (21) i ell hi serà l'únic sacerdot per sempre més. Però la seva humanitat no farà aquest paper si no per una destrucció i una reconstrucció (2). I és que la intenció messiànica i pasqual de la narració no deixa lloc a cap dubte. Amén.