29 de maig de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolguda Alícia,

Moltes gràcies, Alícia, per la teva carta, per les notícies d'altres persones conegudes o amigues, o per recordar possibles oblits meus... Com pots veure no tindré tanta «influència en el cel» com dius, ja que en el cel, o en Déu que ve a ser el mateix, tot és presència, no hi caben els oblits. Potser hi tindreu més «influència» els qui «toqueu més de peus a terra».

Hi ha altres punts interessants en la teva carta que un altre dia comentaré, però avui vull aturar-me en el final, ja que em sembla molt interessant per a una vida espiritual, tant si un «té influència en el cel», com si un altre «toca més de peus a terra».

Aquesta observació l'he escoltat moltes vegades: «Em sembla que vostè està més a prop de Déu». I sempre l'he acollida per fora amb un somriure, però per dintre amb una certa confusió o vergonya, perquè jo no crec que estigui més a prop de Déu que una altra persona que em parla o em demana pregàries. Jo tinc la certesa que està més a prop de Déu el qui estima més, el que té la seva vida més dinamitzada per l'amor diví. I qui pot mesurar l'amor del cor? Per a mi, aquí la resposta sempre resta en suspens. Ja que nosaltres mirem les aparences, només Déu sondeja i coneix el cor de l'home.

Jo crec que la nostra vida monàstica és fonamentalment una vida d'oració, de pregària incessant, i de recerca permanent de Déu. I que en fer o viure això en una vida de comunitat, som un testimoni en la societat, en l'Església, un record de la necessitat de concedir gratuïtament el nostre temps a Déu, perquè Ell obri el seu amor en la vida dels homes, en la teva, en la meva, a la de qualsevol criatura d'aquest món.

Ja saps com el mateix Déu deixà «el seu cel» i es va revestir de la nostra fràgil naturalesa, va voler tocar de peus a terra per fer vibrar el seu cor ple d'amor al costat del cor humà, sempre necessitat d'aquesta vibració divina.

El nostre Déu, doncs, és un Déu humà, molt humà, nosaltres si el busquem hem de tenir molt més els peus a terra, en aquesta terra que necessita vibrar amb la sensibilitat d'un Déu amor, amb la sensibilitat d'un Déu humà, molt humà, que ens mostra, d'aquesta manera quin ha de ser el nostre camí per agradar-li.

Aquí vull recordar les belles paraules amb què comença el seu llibre «Sobre la contemplació de Déu» el monjo cistercenc Guillem de Saint-Thierry: «Veniu, pugem a la muntanya del Senyor, a la casa del Déu de Jacob, i Ell ens ensenyarà els seus camins. Pugem a la muntanya on el Senyor veu i és vist, contempla i és contemplat, i després d'haver adorat, tornarem a vosaltres. Tornarem, segur, i el més aviat possible. L'amor a la Veritat ens porta lluny de vosaltres, però a causa dels germans, la veritat de l'Amor no ens permet abandonar-vos i rebutjar-vos».

Ja veus, Alícia, com necessitem, i jo crec que tots, tenir un temps per deixar que el Senyor ens ensenyi els seus camins, en una relació d'amistat amb Ell en la pregària, però després el nostre temps, fonamentalment ha de ser trepitjar la pols d'aquests camins en què ens ha posat el Senyor.

Alícia, un cop més gràcies per la teva carta. Tu demanes pregaries, però també és veritat que toques de peus a terra, i que camines amb la saviesa d'Aquell que també t'ensenya a tu els seus camins. Una abraçada,

+ P. Abat