Estimada Maria Lluïsa,
Anem endinsant-nos en la primavera, creixen els dies dominats per la llum. La llum que fa créixer i manifesta la bellesa de la vida. I baixa una nova estrella fins a l'espai monàstic quan comença aquest lluminós mes de maig. La teva estrella de llum. Necessitem la llum. D'això n'és conscient fins el mateix Déu. És la primera paraula que coneixem d'Ell: que existeixi la llum! La seva Paraula sempre fa el que diu. I va existir, i hi ha la llum.
Després tota la història humana és una tensió, una lluita permanent, aferrissada, entre la llum i les tenebres. En aquesta història Déu sempre busca ser un protagonista de llum. Fins i tot quan es revesteix de la nostra naturalesa humana, disposat a fer una nova creació, es presenta com a llum: «Jo sóc la llum». Llum que és vida, com ho mostra aquesta primavera en què tot torna a renéixer. Vida que porta llum a les tenebres de l'home.
I quan es disposa a dur a terme la nova creació, comença amb un crit lluminós: «Llum de Crist!» El crit de la nova creació de la Pasqua de Resurrecció. Sant Pau recull el missatge i ens el transmet: «Tots sou fills de la llum i del dia. No pertanyem a la nit ni a la foscor... Encoratgeu-vos i edifiqueu-vos els uns als altres, ajudeu-vos els uns als altres a créixer» (1Te 5,4 s)
El teu servei com a religiosa, Ma Lluïsa, és un servei de llum, un esforç, realment, per ajudar a créixer en la llum els qui al teu voltant necessiten de la Llum. I crec, sincerament, que no hi ha altra opció en la nostra vida. Viure en la llum. La llum no la podem guardar o amagar sota el canelobre.
Nosaltres, tu i jo, i tants creients com nosaltres, som caminants d'Emmaús. I en el camí se'ns acosten altres caminants que van en la mateixa direcció, a la mateixa vila. La nostra postura ha de ser la de tenir una recepció amorosa de la llum, perquè la nostra llum sigui més forta. La llum sempre il·lumina si no hi ha una tenebra obstinada i tancada, ja que comença sempre per il·luminar l'ànima a qui s'adreça, perquè pugui donar una bona resposta. La llum ens fa lluminosos, amb la mateixa lluminositat d'aquest Pelegrí desconegut que se'ns apropa en el camí. El qual ens dirigeix la paraula, i si l'escoltem hi ha un moment en què comença a cremar, a il·luminar, alguna cosa dins nostre. Aquesta llum, evidentment, ens revifa amb força una flama interior, una flama profunda en la nostra vida.
«Llum, llum!», diuen que cridava Goethe, en un moment difícil de la seva vida. És possible. Però aquest crit continua brollant de la seca i desesperada gola de la humanitat. Tu, Ma Lluïsa, estàs en contacte amb molts marginats de la nostra societat. Saps que la nostra humanitat no necessita condemnes, sinó llum, una llum que no està lluny, sinó que la porta més enllà de les seves entranyes, com foc de diamant.
Vivim immersos en la llum, què fem amb la llum? Dir una paraula en el camí, que pugui encendre una llum interior que dugui a desfer el camí per transmetre esperança. Una abraçada,
+ P. Abat
