DIUMENGE VI DE PASQUA (Cicle A)

Homilia predicada pel P. Lluc Torcal, prior de Poblet
Ac 8,5-8.14-17; 1Pe 3,15-18; Jn 14,15-21

Aquesta nit si no tots els pobles de Catalunya, molts d'ells, han estat de festa. La gent ha sortit al carrer per celebrar la victòria del seu equip de futbol, tot cridant, llaçant coets, cantant... fent partícips a tots, els qui els agrada el futbol i els qui no, els qui són dels seus colors i els qui no, de l'alegria que els ha causat aquesta victòria. No voldria entrar a valorar si aquesta explosió de joia és proporcionada al fet que es commemora o no; prenc només nota del fet en sí, per tal de reflexionar-hi com a tal: un esdeveniment, una victòria, causa una explosió d'alegria i de joia desbordant.

Aquesta és una reacció netament humana, d'aquelles que ens parlen d'allò que som. L'alegria i la joia, la celebració, són elements que ens configuren, encara que no sempre estiguin presents a les nostres vides. L'alegria és potser més puntual, més del moment, efecte més aviat d'un esdeveniment concret; la joia és, en canvi, una actitud més profunda, més permanent, més propera a un estat. Ambdues però són expressió d'allò que som i, sobretot, d'allò que estem cridats a ser. La celebració, la festa, és la manera concreta com expressem col·lectivament l'alegria i la joia que ens causa un determinat fet de la vida. La celebració també és l'expressió més significativa d'allò que som i, sobretot, d'allò que estem cridats a ser.

Nosaltres, els cristians, fa una quants dies que també vam celebrar durant una nit una victòria, una victòria a totes totes més important que qualsevol altra victòria que es pugui realitzar en aquest món: la victòria de Crist sobre el pecat i la mort. També vam esclatar d'alegria i la nostra joia també fou immensa. Des d'aleshores, però, la nostra celebració continua, continua al llarg d'aquests 50 dies del temps pasqual, que no són sinó un únic dia, el dia de la victòria de Crist. Ben mirat, però, tot el temps de l'Església, aquell temps que va des del dia de la Resurrecció del Senyor, fins al dia del seu retorn gloriós, no és sinó el temps de la celebració del misteri pasqual, de la celebració de la victòria de Crist, cosa que expressem sagramentalment celebrant —precisament— cada dia l'Eucaristia.

Des de la seva Resurrecció, el Senyor és viu, el Senyor viu. I és que, com podria morir el qui és la font mateixa de la vida? No ens ho acaba d'anunciar l'Evangeli que acabem de proclamar? «Jo visc». Tot i així, no tots saben que el Senyor és viu. Alguns no ho saben perquè són del món: «D'aquí a poc, el món ja no em veurà». Altres no ho saben perquè encara no els ha estat comunicat.

Nosaltres que hem conegut aquesta victòria som dels qui veiem el Senyor ressuscitat i vivim: «però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu». Aquest coneixement, aquesta visió del Senyor, ara no la tenim de manera directa sinó gràcies a la presència en els nostres cors de l'Esperit de la veritat: d'aquell mateix Esperit que el Senyor demanà al Pare per a tots nosaltres com a defensor: «Jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor, l'Esperit de la veritat, perquè es quedi amb vosaltres per sempre». És l'Esperit que el món no pot rebre i que fent estada en nosaltres ens fa conèixer el Crist, ens modela segons el mateix Crist. És l'Esperit que coneixem, «perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres». I aquest mateix Esperit és el que ens empeny a comunicar a tots els homes la raó de la nostra esperança, el motiu de la nostra joia, la causa de la nostra alegria. És el que ens empeny a estendre la nostra celebració a tots els pobles i nacions, com altres Felips que baixen també a les altres Samaries, per anunciar a tots aquells que són del món i a tots aquells que encara no han sentit la predicació de la bona nova, la victòria de Crist sobre el pecat i la mort, la victòria de la Vida. Ens toca a nosaltres que «sabem que Crist està en el seu Pare, i nosaltres en ell, i ell en nosaltres», sortir pel carrers i les places, com van fer ahir els seguidors del Barça, a aclamar aquesta victòria per tal que l'alegria dels homes sigui plena. Per tal de fer-ho així, fem nostra la pregària col·lecta d'aquesta eucaristia tot demanant que «el misteri que anem recordant en aquest temps de joia en honor del Sentor ressuscitat, es manifesti sempre en les nostres obres». Amén. Al·leluia.