Estimat Pau,
Diu Jesús: «Jo conec les meves ovelles i les meves ovelles em coneixen a mi» (Jn 10). No sé per què, he pensat en tu, en llegir aquest interessant capítol de l'evangelista Joan. Parla, com pots veure, d'un mutu coneixement entre Crist i cadascun de nosaltres.
Potser perquè hi va haver un temps en què em demanaves que recordés el teu fill en la meva pregària, cosa que segueixo fent, tal com desitges. I d'altra banda ets de les persones que huries entès que, en abandonar el meu servei a la parròquia com a sacerdot, me n'hagués anat a missions. Però, a un monestir?
No ets l'únic que no acaba de comprendre la nostra vida. Per què serveix? Per res. No tenim una «utilitat» concreta. En tot cas et podria dir: cercar Déu, buscar de conèixer-lo més i millor... És, potser, la resposta que millor pots comprendre ara. I no només tu, són molts els qui dins de la vida de l'Església, i persones qualificades fins i tot, no acaben d'entendre, o ens infravaloren quan pensen que és més oportú i important una activitat cristiana immersa totalment en el ritme diari de la societat de avui.
Aquell «món feliç» que preconitzava l'obra de Huxley el segle passat, veient el progrés de la societat humana, s'allunya cap a altres horitzons. La societat avui, confusa i desorientada, ha baixat molts graons en els seus ideals d'un món millor, i es va adherint més i més a un benestar personal i social. Llavors, per què tanta activitat inútil, per què tant afany en un món que no aquieta el cor humà. Per què? Per res. O potser sí: per a més frustració, més injustícia, més violència. Hi ha un altre camí...
Aquest «jo conec les meves ovelles i les meves ovelles em coneixen a mi», m'ha recordat una altra paraula de l'Escriptura que diu: «llavors, coneixeré com sóc conegut», tot fent al·lusió al moment en què estarem a la presència de Déu. És evident que avui hom «aparca» Déu durant moltes hores i el deixa oblidat al pàrquing. Fins i tot durant tota la vida, com un cotxe avariat que ja no ens serveix. Llavors, els homes perdem l'orientació de la vida, el sentit de la vida. Ara bé, comptar amb Déu, buscar una relació amb ell té un nom: PREGÀRIA.
Déu és sempre present en la vida de l'home. Fins i tot en la vida dels qui el neguen, dels qui blasfemen d'ell. Déu és present on hi ha vida. Però aquesta presència seva és rebuda i transforma la nostra vida només si preguem. Llavors, la presència divina és font de vida i de llum. I de pau; però si l'oració és autènticament oració. «L'oració —diu sant Joan Crisòstom— és llum de l'ànima, veritable coneixement de Déu, mediadora entre Déu i els homes».
I porta a una transformació progressiva de la nostra vida. Però tenim l'experiència de molts creients la vida dels quals canvia molt poc o gens amb la seva oració. Fins i tot, persones que teòricament es mouen més en un ambient religiós, i per tant més propici per a l'oració. Però no es perceben canvis qualitatius en la vida de moltes d'aquestes persones. No hi ha, llavors, amb tota seguretat, veritable pregària, veritable relació amb Déu.
Déu és present en la vida de tot home. Però Déu respecta la llibertat de l'home, que en la seva llibertat li obre o no li obre el cor. Una veritable oració, simplement, és obrir el cor a Déu, deixar que la seva Paraula et vagi il·luminant i a la llum d'allò que et dóna Déu actuar en conseqüència. Una relació d'aquest tipus, ens porta a conèixer progressivament Déu, i alhora ens anem coneixent nosaltres mateixos. És un camí progressiu en aquesta vida, ja que mai no arribem al fons del nostre propi misteri personal, i almenys fins al profund del misteri insondable de Déu. L'oració en realitat és posar-se en un camí de conrear una amistat amb Déu, amb un Déu que estima totes les seves criatures. I aquest camí no s'acaba. D'aquí que l'únic absolut en la nostra vida serà una actitud d'obertura, una actitud d'escolta, de recerca incessant de Déu, del Déu bo i amic dels homes, que s'arriba a experimentar en la vida d'oració.
Continuaré pregant per tu i per la teva família. Per a mi és font de pau i d'alegria. Una abraçada,
+ P. Abat
