11 de març de 2012

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Ignasi,

Gràcies per les teves lletres, en les quals m'anuncies que vindràs a Poblet. Això és per a mi un motiu d'alegria, compartir durant un temps una mútua experiència espiritual. De fet, ja ho has començat a fer quan escrius en el comiat de la teva carta: «Una abraçada, i no deixis de pregar per mi, perquè sigui el que Déu vol que sigui (bon fill seu)».

Aquestes paraules m'han recordat un text molt significatiu per a mi, en relació a la vida de pregària: «Si alguna vegada en la nostra pregària tenim els peus de Jesús (Mt 28,9), i ens adherim a la seva humanitat i deixem que ens domini un afecte merament corporal, nosaltres no ens equivoquem, però retardem l'oració espiritual; doncs Ell mateix ens diu: «Us convé que me'n vagi, perquè si no me'n vaig el Defensor no vindrà a vosaltres» (Jn 16,7). Però si cedim a la indolència i a la inèrcia, i clamem a Déu des del fons de la ignorància, com tancats en una presó, i si volem ser escoltats, mentre no busquem amb avidesa, amb desig, el rostre d'Aquell davant del qual clamem; i si no donem importància al fet que estigui irritat o apaivagat, quan ens dóna el que li demanem, sempre que rebem, ja que s'acontenta qui obra així amb el que rep de Déu... Fixeu-vos que no sap demanar gran cosa de Déu, i que no serà gran cosa el que rebrà... A Déu li hem de demanar el màxim: Ell mateix. Arribar a ser per gràcia el que Déu és per naturalesa». (Guillem de Saint Thierry, Sobre la contemplació de Déu)

Això ens ha de portar a pregar en «esperit i en veritat», com ensenyava Jesús a la Samaritana. I potser nosaltres encara estem excessivament aferrats a una oració de petició de coses, i de vegades en la línia d'una «oració comercial»: si Tu em concedeixes això, jo et donaré...

Hem de fer de la seva casa, «casa d'oració», i la principal casa de Déu en aquest món és el cor de l'home: «entra a casa teva, tanca la porta i prega el Pare». Déu ja ens ho ha donat tot en el seu Fill. La saviesa que ha de dirigir la nostra vida, i, per tant, també il·luminar la nostra pregària a Déu, és la de Crist crucificat. Però potser no estiguem del tot convençuts que «allò que apareix feble als ulls de Déu és més fort que els homes». I que hem de buidar el nostre cor de moltes coses inútils perquè hi arreli amb força aquesta «saviesa de la debilitat», aquesta «saviesa del Crucificat». Tota la nostra persona, tota la nostra vida, ha de ser cada dia agafada per l'amor de Déu, fins a sentir-se centrada en Ell, i que arribem a no poder fer res més que allò que Déu vol. Però suposa contemplar molt i bé, amb un cor obert, l'estampa del Crucificat.

Cercar Déu, contemplar les seves petjades en la bellesa de la creació, de manera que el primer moviment de la nostra oració sigui sempre un sentiment de lloança i de gratitud per tot el que ens ve d'Ell.

Que el Senyor et beneeixi en el teu nou destí, i donis molta glòria a Déu. Una abraçada,

+ P. Abat