19 de març de 2012

SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

És una escena impressionant la de l'evangeli que acabem de proclamar. De tant escoltada o meditada podria potser deixar d'impressionar-nos. Demanem al Senyor que ens il·lumini per endinsar-nos en l'experiència d'aquest misteri que ens sobrepassa però que és decisiu per a la nostra fe.

«Jacob va ser pare de Josep, l'espòs de Maria, de la qual nasqué Jesús, anomenat Messies».

En aquesta primera línia tot és normal, d'acord amb les coordenades naturals conegudes per nosaltres. La transmissió natural de la vida.

I segueix: «Jesús, el Messies, vingué al món d'aquesta manera».

Aquí entra en joc el misteri, amb un gran protagonista: «Josep, l'espòs de Maria».

Hi ha dos grans silencis, a l'evangeli. El primer silenci, és el silenci de Maria. Un silenci obert a l'acolliment de la Paraula, una Paraula que entra per l'oïda, com diu sant Efrem: «Per l'orella nova, l'orella de Maria, ha entrat la Vida, dominant-ho tot».

I la Paraula es revestirà de carn. I del silenci de Maria brollarà la Bona Nova, l'evangeli.

L'altre gran silenci és el de sant Josep. D'ell no es diu que va rebre un anunci especial, sinó que «es trobà que esperava un fill», diu l'evangeli, es trobà amb la manifestació del Misteri. D'aquell Misteri del qual ens parla Pau a la carta als Efesis: «ens escollí en ell abans de crear el món, perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus, per Jesucrist».

Va haver de viure un difícil silenci en contemplar aquest misteri que s'obria, inexplicablement, des del fons de la naturalesa humana. Va haver d'experimentar els sentiments que neixen davant el misteri, el sentiment del tremend, que porta a apartar-se d'ell, a allunyar-se'n, i el fascinant, que atreu amb força a endinsar-se, a perdre's en el misteri.

La Paraula que hem escoltat sembla suggerir ambdues actituds en sant Josep.

L'experiència de Maria en aquests primers moments, veritablement era només per viure-la en un profund silenci. Un silenci viscut com a bressol de la Paraula més lluminosa i plena de vida. L'experiència de Josep no fou menys gran, però la va haver de viure enmig d'un profund i difícil silenci. El silenci que s'obre a l'acollida del Misteri de Déu que comença a manifestar-se als homes. I que ho seguirà fent durant trenta anys, en un clima d'estricta naturalitat humana, en la vida de família de Natzaret.

Trenta anys silenciosos, viscuts a la llum de la fe. Viscuts per sant Josep, «com Abraham sense arribar a veure el compliment de la promesa». No sé si arribem a penetrar en aquest teixit inefable de silenci i de paraula. Si arribem a posar a prova la nostra fe en l'esdevenir de la vida diària.

Per això diu Benet XVI: «En tot això es va mostrar, igual que la seva esposa Maria, com un autèntic hereu de la fe d'Abraham: fe en Déu que guia els esdeveniments de la història segons el seu misteriós designi salvífic. La seva grandesa, com la de Maria, ressalta encara més perquè va complir la seva missió de forma humil i oculta a la casa de Natzaret. D'altra banda, Déu mateix, en la Persona del seu Fill encarnat, va elegir aquest camí i aquest estil —la humilitat i l'ocultació— en la seva existència terrenal. L'exemple de sant Josep és una forta invitació per a tots nosaltres a realitzar amb fidelitat, senzillesa i modèstia la tasca que la Providència ens ha assignat».

Trenta anys d'una presència especial, però de manera molt natural, del Misteri de Déu en la vida humana. Trenta anys «perduts» per a moltes de les nostres generacions, però en realitat el que ens perdem és la gran experiència d'un silenci que bressola amb amor el Misteri, fins que ell vulgui.

«No desvetlleu l'amor, no el desperteu, fins que ell mateix ho vulgui» (Ct 2,7).