LA PRESENTACIÓ DEL SENYOR

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, abat de Poblet
Ml 3,1-4; Sl 23,7.8.9.10; He 2,14-18; Lc 2,22-40

Complint el que prescriu la Llei, Maria i Josep ofereixen el seu fill, el primogènit, al Senyor, en record d’aquells primogènits d’Israel que Déu salvà a l’Egipte i, alhora, Maria realitza la purificació ritual després del part. El Fill de Déu es presentat davant Déu; Maria, concebuda immaculada i sempre verge, es purifica; els rituals prescrits en la Llei serveixen de marc a una nova epifania.

Simeó, home just i pietós, puja al temple empès per l’Esperit, i prenent aquell infant en braços veu acomplerta la promesa del Senyor de no morir sense haver vist el Salvador. També Anna, dedicada nit i dia a la pregària, al dejuni i al temple, eleva la seva acció de gràcies per aquest infant que creix fort i entenimentat, que té a favor seu el Senyor i les revelacions sobre el qual meravellen als seus pares.

«Els qui estimen, els qui desitgen, els qui dediquen llur vida a esperar són els qui troben; és el llenguatge de l’amor —escriu sant Elred— que no entén més que el qui estima». Aquesta epifania ens presenta Jesús com a font de llum, una llum que il·lumina Maria, Josep, Simeó i Anna. La llum que emana del verb encarnat i irradia sobre tots aquells qui, plens d’expectació per acollir el Messies, són inspirats per l’Esperit per reconèixer-lo. Com Simeó i Anna, que són testimonis abans d’hora de la mort i resurrecció d’aquest infant i de la seva missió salvífica universal.

La profecia neix per iniciativa de Déu en aquells que conreen la seva amistat i és revelada per l’Esperit al qui està atent a la Paraula. Simeó i Anna han acumulat la saviesa d’una vida dedicada a la recerca del rostre de Déu, dels seus signes, de la seva voluntat. La seva ha estat una vida dedicada a fer el bé, a la pregària i a l’espera atenta. El Senyor que ells buscaven, l’àngel de l’aliança que desitjaven, ha entrat al seu temple i ells l’han vist i n’han estat testimonis. Ells han resistit el dia de la seva arribada, s’han mantingut drets quan Ell ha aparegut, aquell qui ha santificat en si mateix els ministres i el culte amb l’ofrena pura de la nova aliança, oferint-se Ell mateix.

Jesús s’ha fet proper a nosaltres, s’ha emparentat amb nosaltres per fer-nos lliures, s’ha fet en tot semblant a nosaltres i, fent-nos germans seus, ens ha fet fills del Pare. Ell esdevé així el gran sacerdot compassiu que després d’haver passat la prova del sofriment, la seva passió i mort, un cop ressuscitat, podrà confortar els altres que som provats.

Simeó i Anna, icones de l’esperança, alcen les llindes i engrandeixen les portalades del seu temple interior, perquè han reconegut el Senyor valent i poderós, el Senyor que vencerà en el combat la mort i que vencent-la ens obrirà a tots les portes de la glòria. Simeó i Anna han vist el Messies i en Ell han reconegut la porta de la salvació per a tots els pobles. Simeó ha agafat en braços amorosos el Salvador, Crist, que amb amor ens ofereix la salvació, si nosaltres estimant-lo li obrim els braços. En Simeó i en Anna és l’amor el que parla, el desig d’amor el qui crida, l’amor el qui reconeix. «Amor que és profecia, proximitat i esperança, que com en Simeó i en Anna, defineix la vida consagrada a Déu», deia ahir el Papa Francesc.

I si també nosaltres volem prendre en braços Jesús i fer-nos dignes de deixar aquest món havent reconegut el Salvador, cal deixar-nos conduir per l’Esperit i estimar, i un cop arribats al temple, que és la seva Església, esdevenir-ne pedres vives. Aleshores podrem anar-nos-en en pau, perquè estarem certs que els nostres ulls veuran el Salvador, aquella llum que es revela a totes les nacions, glòria del seu poble que som nosaltres.