Homilia predicada pel P. Josep M Recasens
Ex 34,4b-6.8-9; Sl Resp Dn 3,52a.52b.53-56 (R.:52b); 2Co 13,11-13; Jn 3,16-18
Germanes, germans,
Després de la solemne cloenda de la Pasqua amb la diada de la Pentecosta, diumenge passat, l'Església ens invita a celebrar aquest diumenge el misteri fontal i primordial de la vida cristiana: les Tres Persones divines en la seva íntima i fecunda interrelació d'amor etern. De fet, en cada eucaristia i en cada sagrament es fa present el Misteri trinitari. L'eucaristia comença i acaba en nom de la Trinitat. Però la litúrgia, amb la pedagogia que li és habitual, vol centrar l'atenció dels fidels amb una celebració solemne del Déu únic en Tres Persones per tal que els creients no perdin de vista l'origen de la seva vida teologal i no cessin de glorificar Déu Pare, Fill i Esperit Sant amb qui foren segellats una vegada per sempre amb el sagrament del baptisme.
Efectivament, el baptisme ens va donar entrada de ple en la vida trinitària. Des d'aquell benaurat moment vam esdevenir família de la Trinitat, fills adoptius de Déu. Des d'aquell moment, la Trinitat, Pare, Fill i Esperit Sant, el Déu únic en tres Persones, va esdevenir la nostra llar, casa nostra. Potser ens falta un sentit d'agosarada pertinença a la família divina. Hem deixat a Déu tan ben assegut i immòbil en les llunyanes altures del cel que ni tan sols no ens preocupa la nostra condició de fills seus. I pròpiament aquest hauria de ser l'objectiu principal de la festa d'avui: prendre consciència que som fills de Déu en Jesucrist i per Jesucrist, el seu Fill estimat. Per això diem que som fills en el Fill.
I què vol dir ser fill de Déu? Doncs, que per la seva gràcia vivim embolcallats pel seu amor immens i benvolent que està sempre al nostre abast, és a dir que sempre i en tot lloc i circumstància som estimats per Déu amb un amor de Pare. I així com el foc crema tot el que toca, de la mateixa manera, quan l'amor de Déu s'acosta a nosaltres ens contagia el seu amor ardent. Jesús ens ho demostra en l'evangeli d'avui: «Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic, perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». I la magnitud d'aquest «tant» no podrem abastar-la mai, es perd en la immensitat del seu oceà d'amor..
L'amor de Déu és a més un foc incandescent donador de vida divina. Déu ens vol «cremar» amb aquesta vida seva perquè vol que, com Ell, fruïm eternament de la seva mateixa Vida. Aquesta és la sorprenent magnanimitat de Déu envers nosaltres, criatures fetes a la seva imatge i semblança. Estem cridats a una vida de predilecció en la qual Déu mateix serà el nostre premi etern, el nostre cel, però no un Déu abstracte, rodejat de núvols —tal com es revelà a Moisès en el Sinaí, inaccessible, tot i que es manifesta com a com a compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor—, sinó el Déu amb Rostre, el Déu tri-Personal revelat per Jesucrist. Per ser un Déu en tres Persones és també un Déu dialogant i comunicatiu. Jesús ens l'ha presentat com el Déu salvador, en la mateixa línia del Déu alliberador de l'Antic Testament. Per tal de fer experiència del Déu salvador cal que creiem en Ell, és a dir, que ens fiem d'Ell, que ens abandonem al seu amor i ens deixem estimar i cremar pel seu amor únic. Deixem que Déu sigui Déu en la nostra vida i donem-li la màxima entrada a la seva generosa comunicació d'amor
No perdem de vista, però, que aquesta dimensió tri-Personal de Déu juga un paper fonamental en la nostra vida cristiana. De la mateixa manera que hi ha un ordre intra-trinitari, pel qual el Pare ingènit engendra el Fill i ambdós aspiren l'Esperit Sant, i un altre extra-trinitari, pel qual el Pare envia el Fill al món i ambdós hi envien l'Esperit Sant –el que s'anomena en teologia les missions divines-, hi ha també un ordre d'accés a la Trinitat en el nostre procés de maduració cristiana que els Pares de l'Església van exposar d'una manera pedagògica —penso en sant Ireneu, en sant Ciril d'Alexandria o en sant Basili—. Essent el Pare la meta d'aquest accés, s'hi arriba per un camí invers al de les missions divines. O sigui que cal que visquem immersos en l'Esperit de la Veritat i de l'Amor, el qual ens conduirà progressivament al coneixement del Fill que al seu torn ens portarà al coneixement del Pare. El resum d'aquest procés el trobem en la coneguda expressió: «Al Pare, pel Fill, en l'Esperi Sant». Però tot aquest procés no és un pur joc geomètric. Només s'hi té accés per un camí de pregària humil i confiada que es tradueix en una vida de caritat. Cal haver tastat la mel per poder-ne glossar les seves propietats. Així mateix, necessitem tenir una gradual experiència de Déu per tal de poder comunicar i transmetre allò que ell ens ha permès de contemplar. És allò que un savi teòleg del nostre temps deia amb un llenguatge molt expressiu: «La veritable teologia s'ha de fer de genolls».
Avui l'Església fixa justament la seva mirada de Mare en el seus fills i filles que dediquen la seva vida d'una manera més intensa a la pregària i a la intercessió. Són aquells homes i dones captivats pel Misteri de Déu i que malden per viure immersos en l'adoració i la lloança del Déu tres vegades Sant. Han trobat la perla veritable i el seu únic tresor i amb la seva pregària incessant sostenen invisiblement l'Església i el nostre món tan desorientat i que prescindeix sovint de Déu.
Ara en aquesta eucaristia renovarem l'oblació al Pare de l'ofrena del seu Fill, en el seu Misteri Pasqual, i que ens comunicarà el seu Esperit Sant per tal que amb Ell puguem adorar el Pare en esperit i en veritat. Heus aquí la síntesi trinitària de l'eucaristia que ens dóna accés al Pare i ens fa solidaris els uns els altres en un amor que té la seva font en l'únic amor diví.