22 de juny de 2014

SOLEMNITAT DEL COS I DE LA SANG DE CRIST

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Dt 8,2-3.14.16; Sl 147,12-15.19-20; 1Co 10,16-17; Jn 6,51-59

Celebrem la solemnitat del Corpus Christi, el Cos i la Sang de Crist. Ell lliura gratuïtament la seva vida, gràcies a un amor portat a l’extrem, un amor més fort que la mort, que desborda el temps, i ens posa en els confins de l’eternitat. I que en lliurar aquest amor ens incorpora a tots, com a amics, a una comunió en el seu amor, fa de tots nosaltres el seu cos. D’aquesta relació d’amor amb Crist, l’Amat, escriu Ramon Llull: «L’Amic es va aixecar de matinada per buscar el seu Amat. En el seu camí trobava molta gent a la qual li preguntava: Heu vist el meu Amat? I li responien: —Des de quan els ulls de la teva ànima l’han perdut de vista? I l’Amic responia: els ulls de l’ànima li perden vista quan només el veuen a través d’ells; però els ulls del cos el veuen sense parar, perquè totes les coses visibles ens el fan present».

Per buscar, trobar i gaudir de l’Amat no basten els ulls de l’ànima, o si voleu la dimensió espiritual. Són necessaris també els ulls del cos. És a dir la relació amb l’Amat, el Crist, és una relació que estem cridats a viure amb tota l’harmonia de la nostra vida personal. Que es complementa amb una relació a través de l’harmonia i bellesa de la creació. El suggereix avui la mateixa paraula de Jesús: «Jo sóc el pa viu. El pa que us donaré és la meva carn perquè doni vida al món. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Es contempla doncs aquí una relació de vida, una relació de la persona de Jesús amb la nostra pròpia vida personal. No es pot tenir una relació merament espiritual amb Crist, ni tampoc una relació material. Ha de ser una relació completa de persona a persona. La persona completa és cos i esperit.

Per això exhortava el Papa en la seva visita a unes religioses: «Aquest és el vostre camí: no massa espiritual. Quan són massa espirituals, penso, per exemple, a santa Teresa, la fundadora dels monestirs que són la vostra competència. Quan una religiosa anava a ella, oh, amb aquestes coses (massa espirituals) deia a la cuinera: “doneu-li carn”». I afegeix el Papa: «Quan un consagrat a Déu va pel camí de la contemplació de Crist, de la pregària i de la penitència, amb Crist ve a ser profundament humà. Cridat a tenir gran humanitat, capaç de comprendre totes les coses de la vida, a ser persones que capten els problemes humans, que saben perdonar».

O sigui que la relació personal amb Crist, el menjar el seu pa i beure la seva sang ens ensenya que formem tots un cos, que ha de ser vivificat pel mateix Esperit de Crist. Escriu Ramon Llull: «Sobre l’Amor, està molt per damunt, l’Amat, i sota l’Amor, està molt per dessota, l’Amic. I l’Amor, que està al mig, davalla l’Amat a l’Amic, i puja l’Amic a l’Amat. I en el davallament i l’ascensió té el seu principi l’Amor, pel qual llangueix l’Amic i és servit l’Amat».

L’Amat baixa. Déu es fa present en l’Amor del Fill i inicia un diàleg d’amor. Ens parla de manera eloqüent de la novetat de l’Amor de Déu. Un Déu que espera una resposta d’amor. Així és en tota amistat veritable: s’inicia en qui té una riquesa i generositat més gran i busca i espera una resposta adequada a aquella iniciativa.

El poble d’Israel conscient d’aquesta predilecció de Déu recorda el camí que el Senyor ha fet amb ells a través de desert. El poble d’Israel recorda la presència de Déu en la seva història al llarg dels segles. Un record que l’estimulava a tornar a la fidelitat a la Paraula del Senyor.

Aquesta actitud és també important i necessària en la nostra vida: recordar els beneficis de Déu envers nosaltres. Beneficis a nivell humà de la nostra pròpia vida. I els beneficis que rebem en la nostra vida de fe. El record és important i necessari en la nostra vida.

Recordar sobretot el do de la vida. Aquesta vida que vivim amb un ritme molt inconscient, però en la qual val la pena despertar i valorar tot el que hem rebut: del Senyor, dels pares, d’amics... Valorar tanta bellesa que ha vessat Déu en el nostre món. Recordar la presència de Déu en la nostra història... I agrair sobretot aquest do de Déu mitjançant el pa de la vida que ens dóna ja la vida eterna. Agrair vivint el servei de l’amor a la nostra comunitat, en la nostra vida cristiana.