27 de desembre de 2016

SANT JOAN, APÒSTOL I EVANGELISTA

Homilia predicada per fra Lluís Solà, diaca
1Jo 1,1-4; Sl 96,1-2.5-6.11-12 (R.: 12a); Jo 20,2-8

La festa d’ahir, sant Esteve, que tenyeix amb el vermell dels màrtirs, com la de demà, les daurades estoles de la solemnitat del Nadal, ens ha estat una invitació urgent i decidida al compromís, al seguiment, al testimoniatge. Una invitació a fer del Nadal un exercici concret, lliure i responsable de raó i de justícia, paraules que hem fet ressonar en el salm interleccional. I és que la religió del Déu encarnat no podria ser viscuda altrament. La festa d’avui, que ens retorna l’or de Nadal, vol fer-nos aturar en la contemplació del misteri de la mà d’aquell que va cantar-lo més bellament i més profundament, sant Joan el Teòleg, el quart evangelista. Amb el benentès que, primer, i abans de tota contemplació, cal haver-lo seguit, aquest Déu encarnat, tot fent camí, com els pastors de Betlem, com sant Esteve amb el seu testimoniatge, com els Innocents d’ahir, d’avui i de sempre, que fan de la seva petita esperança un camí lluminós de pau i reconciliació.

«Això ja era des del principi. Nosaltres ho hem sentit, ho hem vist amb els nostres ulls, ho hem contemplat i ho hem tocat amb les nostres pròpies mans». Quatre etapes per aprofundir el misteri. Parlem-ne breument. Primera, escoltar. Com diu Pau, la nostra fe prové, o neix de l’audició de la Paraula (Rm 10,17). Per què? Perquè la primera intervenció de Déu en l’espai i el temps de la nostra història s’esdevé per mitjà de la Paraula: «Déu digué». Segona etapa, veure-hi. «Déu ho veié i era bo i bell de debò», llegim igualment a l’inici de tot (Gn 1). Una paraula per a ser vista!

Una paraula per a ser contemplada i tocada amb les mans, tercera i quarta etapa. La contemplació és el perfeccionament de la visió, és aquell ull, com diuen que tenen les àguiles —el símbol de l’evangelista Joan—, que permet copsar l’essència profunda de la realitat, el «logos», en aquest cas, que parla i viu al fons de totes les coses, com a llum i vida, fent-les bones i belles. Tocar. Un Déu per a ser tocat... i menjat! cada vegada que en fem pa a la menjadora de l’altar. I, tanmateix, tot això, en l’estranya presència de l’absència del sagrament, com en el sepulcre buit del Ressuscitat.

La menjadora de l’Infant de Betlem, com la tomba buida, és, sobretot, un reclam per a la nostra fe i una provocació per a la nostra intel·igència. Correm-hi, aquest Nadal, com els pastors a Betlem, com Maria Magdalena i els dos apòstols al sepulcre. I amb tots ells adorem, amb fe i amb intel·ligència, el qui és la glòria del Pare en l’Esperit Sant. Amén.