DIMARTS DE LA SETMANA XXXIV DURANT L'ANY (I)

Homilia predicada pel P. Octavi Vilà, subprior de Poblet
75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ MONÀSTICA DE POBLET
Dn 2,31-45; Lc 21,5-11

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït: no quedarà pedra sobre pedra». Jesús visita per darrera vegada Jerusalem abans de la passió, els qui l'acompanyen admiren la bellesa del temple. Però Jesús sap que malgrat la majestat d'aquell edifici, de fet el que transmet és una falsa il·lusió de perdurabilitat, d'eternitat. El Temple de Jerusalem seria efectivament destruït uns anys després de les paraules de Jesús i no en quedà pedra sobre pedra, era un temple fet per mans d'homes i a mans d'homes caigué, perquè Déu no hi habitava ja que Ell «no habita en cap edifici fet per mans d'home.» El Temple caigué com el reialme de Nabucodonosor, fràgil de peus, malgrat l'aparença de fortalesa. També en aquesta casa nostra, feta per mans d'homes, al llarg de cent anys i escaig les pedres caigueren a mans també d'homes, com un símbol, en perdre la vertadera vida del monestir, l'esperit de pregària que les amarava i omplia de sentit, ja que per això fou construït i per això existeix, per donar lloança i testimoni de Déu. Perquè allò que és temporal sempre passa; passaren els qui practicaven el culte en el Temple, també els qui el destruïren; els qui construïren aquesta casa, amb els qui dictaren les normes per suprimir-la i els qui, ja fos de gust o per necessitat, l'espoliaren, tots desaparegueren. L'home passà, Déu romangué i la història continuà.

Així com segles més tard a Jerusalem en el mur del Temple hi resta sols la brasa del culte. En aquesta casa al llarg de setanta-cinc anys les pedres han tornat a bastir els edificis, poc a poc, perquè la flama de la vida hi ha revifat en recobrar-se les pedres vives que li donen el seu veritable sentit. El Senyor com recull Ezequiel digué: «Posaré el meu esperit dins vostre, recobrareu la vida, i us establiré a la vostra terra.» I així els homes passen, mentre Déu roman i la història continua.

El futur, sempre incert, està en mans de Déu, els homes passem per la història però no en som amos, sols Déu la coneix per endavant. La història certament l'omplim nosaltres de problemes i dificultats, no hi manquen mai moments de crisi, divisions, enfrontaments, abandons i destruccions; però tot això no és el que porta a la salvació. El temps de salvació no és nostre, és de Déu. I sols «el Déu del cel implantarà un regne que no serà mai destruït ni passarà mai en mans de cap altre poble.» Mentrestant els homes passarem, mentre la història continuarà i sols Déu romandrà.