PRESENTACIÓ DE SANTA MARIA, VERGE

75è ANIVERSARI DE LA RESTAURACIÓ DE LA VIDA MONÀSTICA A POBLET

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
1Re 8,1.3-7.9-11; Sl 83,3-5.10-11; Ap 21,1-5; Lc 1,26-38

«El núvol va omplir tot l'edifici del temple del Senyor. La glòria del Senyor omplia tot el temple».

Així acaba la gran festa del trasllat solemne de l'Arca de l'Aliança. Festa litúrgica de gran bellesa, amb himnes i càntics i ofrenes al Senyor, i envoltada de tot el poble, recordant el salm: «Que n'és de bo i agradable, viure tots junts els germans, és rosada del Senyor, la benedicció, la vida per sempre» (Sl 132)

Avui celebrem l'aniversari de la restauració de la vida monàstica a Poblet. Es torna a vessar la benedicció i la vida del Senyor a través de la comunitat monàstica.

«Déu vos salve, plena de gràcia, el Senyor és amb vós». Aquell núvol que omplia el temple del Senyor, que manifestava la seva glòria, ara envolta santa Maria, humil serventa del Senyor, que accepta el núvol diví perquè vessi la seva rosada i manifesti la seva glòria sobre la humanitat. El núvol ja no impedirà apropar-se als homes, sinó que s'obre i vessa la glòria de Déu com a font de vida. I nosaltres podem saludar aquest aqüeducte singular, com l'anomena sant Bernat, «canalitzant les aigües de la Font, la deu inesgotable que és Crist, perquè tots rebem de la seva abundància». La podem saludar amb aquelles paraules de sant Germà de Constantinoble: «Salve, oh núvol lluminós que vesses sobre nosaltres la rosada espiritual i divina, i que, en entrar avui al Sant dels sants, has fet que sortís el sol resplendent sobre els qui jeuen a la fosca i a les ombres de mort». «Salve, núvol purpuri i resplendent, portadora de Déu i font inexhausta que a tots proveeix».

Nosaltres, la saludem avui de manera especial, en recordar la data en què tornen a vibrar els murs d'aquest cenobi amb la salutació de la Salve, la saludem a ella,  protectora i llum de la vida monàstica, que ens porta cap a l'interior del núvol a l'encontre amb el seu Fill, l'Home nou, en el qual contemplem un cel nou i una terra nova, el tabernacle on Déu es troba amb l'home. Així ho anunciava sant Pau: «El Senyor baixarà del cel i els qui han mort en Crist ressuscitaran primer. Llavors els qui de nosaltres quedem amb vida serem enduts en els núvols juntament amb ells a l'encontre del Senyor... serem sempre amb el Senyor».

«La vida del monjo ha de ser la vida del qui s'ha lliurat a la recerca de Déu, i que està disposat a morir per tal de veure'l; per això la vida monàstica és un “martiri” alhora que un paradís, una vida “angèlica” i ensems “crucificada”. És un camí, un esforç permanent, per contemplar a cara descoberta com en un mirall la glòria del Senyor, i ser transformats en la mateixa imatge de Jesucrist, avançant de claredat en claredat com il·luminats per l'Esperit del Senyor (cf 2Co 3,17s )» (T. Merton, La Vida silenciosa, pròleg).

Aquesta vida ens posa en el camí de fer realitat un cel nou i una terra nova que ha inaugurat Jesucrist el veritable Home nou. Aquesta vida permet contemplar el tabernacle establert aquí, perquè l'home es trobi amb Déu, perquè l'home visqui l'experiència de Déu.

Aquest és el camí que al llarg dels segles han anat traçant i esforçant-se per viure amb fidelitat un gran nombre de monjos. Una rica tradició monàstica que s'inicia en el nostre monestir de Poblet al segle XII, que provisionalment s'aturarà al segle XIX, amb el testimoni últim que tenim de les despulles del P. Jaume Cercós. Tradició que torna a revitalitzar-se al segle XX, l'any 1940. Un reviure, un renéixer de la vida monàstica que ha anat encarnant-se en unes persones concretes ja conegudes per nosaltres, en uns rostres que ja ens són familiars, algunes de les quals ja han marxat a trobar el Senyor en el núvol, però que ens han deixat la vibració de la seva vida que buscava delectar-se en la recerca de Déu, en el desig de contemplar i viure la glòria del Senyor.

És bo, avui, recordar amb els seus propis noms aquests monjos que ens van acompanyar en el camí i que ens han precedit en el camí cap al núvol del Senyor. És bo recordar-los, potser fins i tot fent una reflexió al costat de les seves tombes, per despertar més en el nostre espai interior aquesta vibració per Déu que ells van viure i que ens van deixar com una preciosa herència, perquè continuem amb passió la nostra recerca de Déu i el desig viu de la seva experiència ... Rosavini...

És també just tenir una paraula d'agraïment cap a aquests amics nostres de la Germandat de Poblet que van estar al seu costat en el generós esforç de restaurar la bellesa de Poblet, i ajudar a la fidelitat i l'esplendor de la vida monàstica.

Que aquesta celebració sigui un motiu per a tots nosaltres de continuar amb fidelitat la nostra vida monàstica rebent i enriquint l'herència que ens van deixar els monjos que ens van precedir en la crida del Senyor.

Acabo recollint el pensament escrit l'any 1940 al costat de document d'autorització de la constitució de la nova comunitat de Poblet amb monjos de la Congregació Cistercenca de Sant Bernat d'Itàlia:

«ELS HOMES PASSEN, DÉU ROMAN, LA HISTÒRIA CONTINUA»