6 de desembre de 2015

DIUMENGE II D’ADVENT (Cicle C)

Homilia predicada pel P. Maties Prades
Ba 5,1-9; Sl 125; Fl 1,4-6.8-11; Lc 3,1-6

Estimats germans i germanes,

Al nostre complex món coexisteixen moltes ideologies, religions i cultures. Podem arribar a viure situacions molt diferents, que comporten canvis d’actituds. Som veritablement feliços? Més encara, fem feliços els altres? L’ésser humà va més enllà i cerca respostes, cerca la plenitud. Què ens falta per assolir la joia i l’esperança? «Renoveu la nostra vida, Senyor!»

Ens posem en camí vers un encontre joiós, l’alegria d’un nou començament. Jesús ve a fer-nos companyia per tal que visquem la vida que ens ofereix. El necessitem i l’esperem. Ell ens fa trencar els límits d’un món tancat, sense sortida, egoista. Ell ens encamina a Déu, el Pare que fonamenta un nou sentit en les nostres relacions: la fraternitat humana.

Reconèixer Déu present en la nostra vida comporta eliminar la idolatria, és a dir, no adorar els falsos déus; ídols, vells i nous, sovint enlluernadors, que a llarg termini ens porten a la decepció. «Una veu crida en el desert: obriu una ruta al Senyor!» Orígenes parla del desert més eixut i sec: «quina solitud més llastimosa hi pot haver que una ànima convertida en desert per l’absència de Déu i de tota virtut?» Preparem-nos, doncs, escoltant la veu amorosa de Crist i anivellant diferències, per contemplar el rostre de l’altre i crear una nova fraternitat. Així, en paraules de Jesús, «tothom veurà la salvació de Déu».

Advent és temps d’esperança. Jesús ve a ensenyar el camí vers Déu, que és amb nosaltres. La seva presència té més força que tots els nostres dubtes. Jesucrist, que és la resposta de Déu a les nostres preguntes i inquietuds, s’ha fet company de camí i ha donat un nou significat a la història. Camí que anem fent junts en el treball, en la joia i en el sofriment, en la fidelitat i en l’amor. Advent també és temps de reflexió i de conversió. No hem de caure en la desesperança: Jesucrist és el gran oblidat per a molts, però la seva Paraula i el seu Amor continuen omplint de serenor, de coratge i d’esperança moltes persones. Hem demanat a l’oració col·lecta que «les preocupacions de les coses terrenes no ens impedeixin de córrer a l’encontre» de Jesucrist.

Intentem seguir de veritat Jesús: tinguem el seu estil de vida, els seus sentiments, els seus criteris d’actuació. Sant Pau anima a saber «apreciar els valors autèntics». Per això en la nostra pregària cal demanar que el nostre amor augmenti, «ple de coneixement i de finor d’esperit». En aquest procés o camí vivim l’experiència del salmista: sembrem «amb llàgrimes als ulls» i cantem d’alegria quan recollim els fruits dels nostres esforços. Cal anar a l’essencial i no perdre’s en divagacions enmig de la pluralitat d’aquest món que ofereix totes les possibilitats. Tinguem la capacitat de discerniment dels sants! Si llegim les seves vides, veiem com han practicat les virtuts persones de carn i ossos com nosaltres. S’han abandonat als braços de Déu i han perdut la por, malgrat els seus pecats i limitacions. Que Déu, que ha començat en nosaltres un bon treball, ho dugui a terme!

Per Nadal girem la mirada cap a l’Infant Jesús. Vetllem contemplant-lo i preguem estimant-lo. La pregària confiada i constant ajuda a que la seva petjada quedi gravada en nosaltres. En l’Advent ja sentim la proximitat del Nadal. Déu ens ha donat el seu Fill com a germà, ¡ això és molt gran! Preparar el Nadal ens porta també a esperar-lo i acollir-lo contínuament en cada persona i en cada situació. Hem d’estar desperts i vigilants; atents al que passa al nostre entorn i al món en general, intentant descobrir quina és la voluntat de Déu a cada moment. Per això cal vetllar i pregar. La pregària comunitària crea comunitat. Preparem-nos per tal d’acollir el seu Amor en el bressol del nostre cor.