27 de desembre de 2015

LA SAGRADA FAMÍLIA DE JESÚS, JOSEP I MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre
1 Sm 1,20-22.24-28; Sl 83; 1Jn 3,1-2.21-24; Lc 2,41-52

L’evangeli ens ofereix una estampa singular, una escena una mica sorprenent:
Maria i Josep entren al temple i contemplen el Fill en un interessant diàleg amb els mestres de la Llei. La sorpresa dels pares de Jesús no evita unes paraules de retret: «Fill per què t’has portat així amb nosaltres? El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia». És una escena que s’escapa a la nostra comprensió. Ens trobem amb el misteri d’un Déu que es fa home, humà, perquè, com diuen els Pares Orientals, nosaltres, els homes, ens fem divins. Per això, jo crec que un camí més correcte per penetrar en la comprensió d’aquest misteri d’un Déu humà és considerar com vivim, la nostra relació amb aquest misteri diví que se’ns ha manifestat en la carn.

Aquest Déu manifestat en la carn es perd en l’espai del temple amb els savis en les coses divines, deixant sorpresos amb la seva puntual revelació tant els savis com els propis pares, Maria i Josep. Una revelació puntual. Immediatament torna la normalitat davant la mirada humana per continuar pel camí habitual i normal d’una vida humana: «tornada a Natzaret i sota la mirada dels pares créixer en enteniment, en estatura i en gràcia davant de Déu i dels homes».

Però davant aquesta manifestació del misteri de Déu en la vida dels homes, un aspecte que no hem d’oblidar, allò que contemplem en qui ha de ser per a tots nosaltres una referència principal en la nostra immersió en el misteri de Déu: «Maria conservava tots aquests records al cor».

El RECORD de la vida, del que s’ha viscut. És el que contemplem en Maria. Ella, sensible a l’acció de Déu, guarda en el cor, fins que arriba el moment de Déu en la seva vida, com suggereix el Siràcida: «Vull recordar les obres de Déu i contar tot el que he vist. Que en són d’admirables les seves obres!, fins a la més petita de les espurnes que es poden contemplar. Tot això viu i perdura eternament... no ha creat res d’imperfecte...» (Sir 42,15s)

Pot ser que nosaltres no ens perdem, no ens amaguem d’Aquell que ens busca? Només que nosaltres no solem estar en les coses de Déu, del Pare, fem altres camins. No obstant això, la història de la salvació ens mostra com Déu cerca l’home: «M’has robat el cor, germana meva, esposa. Amb una sola mirada m’has robat el cor diu l’Amat» (Ct 4,9) «Jo sóc del meu Estimat i ell em busca amb passió, diu l’Estimada» (Ct 7,11)

I per ventura no escoltem a les pàgines dels profetes moltes lamentacions d’aquest Déu que ens busca amb passió, d’un Déu que s’ha enamorat de l’home, que busca seduir-lo com ens diu el profeta Osees, fins al punt de fer-se home, fins a revestir-se de la nostra fràgil naturalesa?

I quina és la nostra resposta? Estar submergits en la saviesa de món. Però davant la pregunta de Déu: «Fill, per què et portes així amb mi?» ens deixem interpel•lar per aquest Déu que ens busca? Aquest és el «Déu que ens reconeix com a fills seus en una singular prova d’amor, com diu sant Joan», que ens busca amb angoixes d’amor, un amor que el portarà fins a les angoixes de la Creu.

I davant les paraules dolgudes de Maria, Jesús torna a la normalitat, baixa a Natzaret, està sota l’autoritat, torna al silenci de la vida, mentre creix en saviesa, estatura i gràcia davant Déu i els homes.

Aquest és el camí. Apareix amb summa claredat el camí de Déu entre els homes. Un Déu seduït pel misteri de la humanitat, el misteri sortit del seu propi misteri, i que ara vol fer el camí invers: aprendre el camí de retorn cap a si mateix a través de la nostra humanitat.

Aquí contemplem l’extraordinari de Déu: la suma senzillesa, l’ordinari de cada dia, que convida a caminar gaudint de la bellesa del camí. Per dins i per fora.

Per això hem de considerar aquella interessant lliçó de Pau VI en la seva visita a Natzaret fa 50 anys, i que encara roman viva i actual: «Natzaret és l’escola on es comença a entendre la vida de Jesús, és l’escola on s’inicia el coneixement de l’evangeli. Aquí aprenem a observar, a escoltar, a meditar, a penetrar en el sentit profund i misteriós d’aquesta senzilla, humil i encantadora manifestació del Fill de Déu entre els homes. Aquí s’aprèn fins i tot, potser d’una manera gairebé insensible, a imitar la seva vida».

Què amables són totes les teves obres Senyor! Dóna’ns, Senyor el cor silenciós de sant Josep, i el cor obert i contemplatiu de santa Maria, perquè ens sadollem contemplant la teva bellesa!