18 de desembre de 2015

FÈRIA PRIVILEGIADA D’ADVENT

Homilia predicada per fra Lluís Solà
Jr 23,5-8; Sl 71,1-2.12-13.18-19 (R.: 7); Mt 1,18-24

La genealogia de l’evangeli d’ahir ens proposava de recórrer un camí, un camí de fe, des d’Abraham fins a Josep, sant Josep. La fe és allò que uneix, a les arrels i al cimall de l’arbre, els dos patriarques, Abraham, pare d’Israel, i Josep, pare del Messies. En tots dos la fe és disponibilitat a l’escolta i obediència com a concreció d’aquesta escolta. A tots dos la fe els porta a sortir, a deixar la pròpia identitat per assumir-ne, tot caminant, una altra. A tots dos, la fe viscuda com un camí els situa a la porta del misteri inefable de Déu.

L’evangeli d’avui, culminació del d’ahir, es fixa en Josep, en el seu itinerari personal de fe davant el misteri. Com un nou Moisès el contemplem, ple de respecte i temor, davant una nova bardissa flamejant, Santa Maria: «Oh Adonai, cap de la casa d’Israel, que t’aparegueres a Moisès en la bardissa flamejant i li donares la Llei al Sinaí. Vine a redimir-nos amb el poder del teu braç», cantarem a les Vespres d’avui.

Josep, a les portes d’aquest misteri, ens ensenya a descalçar-nos davant Santa Maria, per acollir amb ella el do del Déu fet home. Al fil del text que hem proclamat podem precisar quina és la missió de Josep: no pas la d’engendrar, com ho era la de tots els seus antecessors en l’arbre genealògic, sinó la d’acollir. Si m’ho permeteu, diria que en tot el procés que fa el sant patriarca de Natzaret des de la incomprensió inicial fins a l’acolliment final, se’ns concreta el descalçar-se de Moisès davant la bardissa. Descalçar-se vol dir desfer-se de les pròpies seguretats i dels propis raonaments, posar-se a mercè, nu, del misteri de Déu.

Entrar-hi com de puntetes, en somnis, i deixar-se fer per Déu. Josep, com un altre Zaqueu, haurà de baixar del seu arbre, l’arbre genealògic de la seva identitat, haurà de renunciar a la seguretat que li dóna la Llei, per obrir-se a aquesta altra Llei, la Misericòrdia, que Déu fa flamejar entre les branques verges d’una verge pura i senzilla d’Israel.

L’acolliment de la fe es concreta en un gest: «la prengué a casa com esposa». Aquest «a casa» és tot el que era Josep, tot el que tenia en la seva pobresa, i l’«esposa» que hi entra hi porta la novetat de Déu, la llum i la joia del misteri: «la Verge tindrà un fill i li posaran Emmanuel, que vol dir, Déu-amb-nosaltres».

Jesús ens crida, germans, a baixar de l’arbre, de l’arbre d’allò que ens creiem ser, per acollir-lo a Ell com una nova identitat, com una nova felicitat. I el nostre nom nou serà: «El-Senyor-és-el-nostre-bé». Així sigui.