11 de juliol del 2013

EL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Pr 2,1-9; Sl 33,2-4.6.9.12.14s; Col 3,12-17; Lc 22,24-27

«Jo em comporto entre vosaltres com el qui serveix». Jesús diu aquestes paraules als seus deixebles durant el Darrer Sopar quan disputen sobre qui és el més gran.

«El Fill de l'home no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom». Aquestes paraules les diu als deixebles durant la seva vida mentre ensenyava, i els fills de Zebedeu li demanen un lloc de privilegi en el seu Regne, per això afegirà Jesús: «aneu errats». Però aquest tema ja venia d'antic, ja que Isaïes entre els capítols 40 a 55 n'havia exposat un retrat molt clar amb els quatre Cants del Servent del Senyor, i ens presenta tot un retrat molt fidel del que serà la vida de Jesús, sobretot en el moment culminant de la seva vida. En el servei culminant: que va ser l'expressió del seu servei de l'amor extrem en el gest de donar la vida a la creu.

Però han passat vint segles i sembla que aquest tema no el tenim ben après. Sembla una assignatura pendent, ja que recentment alertava el Papa Francesc en una intervenció amb els alumnes de l'Acadèmia Pontifícia sobre el perill del «carrerisme» en l'Església i la necessitat d'estar més aviat en una línia de servei de comunió i unitat dins l'Església.

I encara una última paraula l'hem rebut en l'encíclica «Lumen fidei», quan afirma que «l'existència creient és una existència comunitària, eclesial. Crist abraça tots els creients que formen el seu cos. Els cristians són “u” sense perdre la seva individualitat, i en el servei als altres cada un arriba fins al fons del seu propi ésser. En el servei als altres cada un arriba el més genuí de si mateix». (22)

Aquesta saviesa cristiana la va entendre molt bé sant Benet, així com va captar la dificultat de viure amb fidelitat, ja que el porta a establir una escola, una escola del servei diví. Benet és conscient que l'escola no sempre ofereix un clima fàcil: que no busca establir res que sigui aspre o molt pesat, però que suposa sempre un camí rigorós, ja que es tracta d'educar i exigir viure en una línia de servei. I l'escola es farà agradable quan vivint els manaments de Déu amb la dolcesa de l'amor, participem amb paciència en el camí de Crist.

El camí de Crist, ho hem escoltat a l'evangeli, és el del servei. Però convé no tergiversar la dimensió del servei. Aquí no es tracta de servir uns plats, com podem fer al refetor, o el servei de rentat de roba, de porteria... És a dir no es tracta d'un servei material, sinó d'un servei a la persona. A la vida cristiana i monàstica el servei sempre fa referència a la persona de l'altre. El material serà el suport per viure un autèntic servei en la relació personal.

Això queda molt il·lustrat amb l'Epístola als Colossencs, quan ens exhorta a tenir els mateixos sentiments de Crist. I fa una llista molt concreta d'aquests sentiments: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó, amor, pau. Fins i tot a algun d'aquests sentiments Benet dedica un capítol a la Regla. Tots ells tenen una relació profunda, íntima, amb els altres. Són sentiments que va viure Crist durant la seva vida en el seu encontre amb les persones, com ens ho mostren els evangelis. És el gran servei de Crist a la humanitat. Per això els seus deixebles, després de Pentecosta, diran d'ell:«Va passar fent el bé».

Aquesta és la tasca que va deixar sant Benet als monjos en establir l'escola del servei diví: aprendre la tasca del servei. És una lliçó que mai no la tenim del tot apresa. Per això, cada setmana, demanem a les pregàries de Laudes del diumenge que el Senyor ens il·lumini, ens augmenti l'amor per fer un bon servei. Aquesta és una de les peticions que hem de tenir sempre molt en compte, ja que d'ella depèn el sentit de la nostra vida monàstica. Viure bé el servei. Un servei a persones concretes.

Necessitem guardar la Paraula de Crist en tota la seva riquesa, guardar-la com un tresor, ja que ell ens ha cridat a aquesta vida. Perseverem en l'escolta de la Paraula perquè fem un bon camí monàstic segons Déu, i no el reduïm a una pobra obra personal.

No ho oblideu: Allò nostre més preuat és el servei. I no oblidem tampoc que avui corren mals temps per al servei. I per a aquest servei cal guardar ben bé l'octavari de paraules que faran bo el servei: compassió, bondat, humilitat, serenor, paciència, perdó, amor, pau... Si no fem el nostre servei acompanyats sempre per aquestes paraules, no servirem.