20 de març de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Benvolgut Miquel,

Gràcies per la teva carta d'«hivern», agradable com sempre, i una invitació a la reflexió; aquesta vegada amb diversos paràgrafs interessants dels quals prenc aquestes línies: «Potser el cor de l'home està format de carn i eternitat, i depèn de l'aspiració de cadascú per que es manifesti en l'home la dimensió carnal o l'eterna. Una mirada al cel, un somriure al desvalgut, una gota de suor en l'esforç una llàgrima en el dolor, un petó a la mà amiga, un silenci a la provocació, un aixecar els ulls al Pare... Hi pot haver coses més senzilles que aquestes?»

Jo crec també que el cor de l'home està fet de carn, que revesteix un nucli d'eternitat. Però hem de cuidar aquest revestiment de carn perquè no neutralitzi el batec de l'etern. I serien, precisament, aquestes coses senzilles a què et refereixes les que proporcionen una creixent simpatia entre el carnal i l'etern.

Hi pot haver coses més senzilles que aquestes que escrius. Sí. Són moltes més coses com aquestes, que la vida ens porta a l'encontre i que si no les ignorem és ocasió perquè a través del vestit de carn es percebi amb força el batec de l'eternitat, que ja està present entre nosaltres.

Però hem de tenir present que arribar a aquesta experiència ens exigeix sortir. Sortir de la nostra terra, com Abraham quan és cridat per Déu. Sortir de la nostra terra, i obrir-nos a altres terres. Això suposa també posar altres ritmes en les nostres vides. De vegades sortim amb excessiva pressa i això ens impedeix atendre la senzillesa de la vida, que es manifesta en la petitesa, en allò de més humil. En altres ocasions ens costa sortir de casa. Ens resistim a sortir. «Que n'estem, de bé, aquí dalt», com diu Pere al Tabor. Estem bé, segurs, tranquils ... Però aquestes actituds juguen contra la pau del cor.

Avui la vida es desenvolupa enmig d'un terrible dinamisme, que ens arrossega a tots, i cal fer un esforç d'equilibri, de viure amb la major consciència possible el nostre temps, cada moment de la nostra existència. Hem de viure amb profunditat, amb compromís des de la nostra situació concreta el temps que ens ha tocat viure. Que no se'ns escapi el temps inconscientment. Necessitem cadascun de nosaltres "viure la vida", i no que "ens la visquin".

El poeta Rilke diu: «jo sento que tota la vida és viscuda», però a continuació es pregunta: «qui la viu?» I es pregunta per les coses, els vents, les flors, els animals, les aus... per acabar el seu poema amb un altre interrogant: «la vius tu, oh Déu, la vida?»

Efectivament, jo dono una resposta positiva a aquest interrogant: Déu viu la vida, Ell és la vida, i la font de tota vida. Per a mi Déu és, doncs, inevitablement una invitació a viure. A viure la vida amb passió, amb entusiasme, amb esperança ... però en qualsevol cas molt conscientment. Perquè la vida quan adquireix perfils profunds va adquirint un perfil també més conscient. Per això mateix aquesta dimensió conscient ens obre a l'experiència de l'etern, que ens deixa a l'interior un aroma nou de pau. I aquestes són les primeres brises de l'albada de la Resurrecció. Una abraçada,

+ P. Abat