13 de març de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER A LA QUARESMA
Diumenge 1r de Quaresma

Dels sermons sobre la Quaresma de sant Jeroni, prevere

De la mateixa manera que el soldat s'exercita a la lluita, i amb atacs simulats es prepara per a les ferides de debò, igualment la vida dels cristians té necessitat de l'abstinència, sobretot quan l'enemic és a prop i ens assetja amb tot el seu exèrcit. Als qui estem al servei de Déu, ens cal en tot temps donar-nos al dejuni, però més que mai en aquests dies que ens preparem per a la immolació de l'Anyell, ens disposem a la gràcia del baptisme i a participar del cos i de la sang de Crist.

Tots aquells, doncs, que ens preparem amb dejuni quaranta dies abans de celebrar el misteri del Senyor, dejunem el mateix nombre de dies que el Crist dejunà pels nostres pecats.

Després del dejuni, Jesús fou temptat pel diable. Aquest no sabia que fos el Fill de Déu i, per això, no en feia massa cas. Li pregunta, en efecte, en temptar-lo, si és Fill de Déu. A nosaltres, però, que sap que volem esdevenir fills de Déu, ens ataca amb tota la seva força i, com una serp esmunyedissa, es cargola als nostres peus per privar-nos de pujar al cel. Si, doncs, s'atreví a temptar el Senyor, ella, l'astuta i la malvada, ¿com més no s'atrevirà a enganyar-nos a nosaltres? Si atacà el Fill de Déu, ¿com més no s'atrevirà a llançar-se sobre nosaltres que som d'una naturalesa inferior? Si el just amb prou feines se salva, ¿com s'aguantaran els impius i els pecadors? No és pas que el Senyor pogués ésser vençut pel diable, sinó que aquell qui va prendre la forma d'esclau, va voler en tot donar-nos exemple, per tal que ningú no confiï en la pròpia santedat, ja que també aquell qui no podia sucumbir volgué passar per la prova.

Dels comentaris al salm 60,2-3 de sant Agustí, bisbe

«Déu meu, escolteu el meu clam, ateneu la meva súplica». ¿Qui ho diu? Sembla que sigui un de sol. Mira si és un: «Us invoco lluny del país, amb el cor desolat». No és per consegüent un de sol, o més ben dit, sí que ho és, perquè, de Crist, només n'hi ha un, i tots nosaltres som membres d'ell. Perquè, ¿qui és l'home que invoca lluny del país, ell tot sol? No hi ha res que clami lluny del país si no és aquella herència de la qual el Pare ha dit al mateix Fill: «Demana-m'ho, i et daré els pobles per herència, posseiràs el món d'un cap a l'altre».

Aleshores, és aquesta possessió de Crist, aquest heretatge de Crist, aquest cos de Crist, aquesta Església de Crist, que és una, aquesta unitat formada per nosaltres la que clama «lluny del país». ¿I què és el que clama? El que ja he dit abans: «Déu meu, escolteu el meu clam, ateneu la meva súplica; us invoco lluny del país». Això és el que he clamat a vós «lluny del país»; i ho he clamat des de tot arreu.

¿I per què he clamat això? Perquè estic «amb el cor desolat». És evident: l'home es troba per totes les nacions que hi ha arreu de la terra, però no s'hi troba, tanmateix, en una gran glòria, sinó en una gran temptació. Realment, la nostra vida no pot veure's lliure de temptació mentre dura aquest pelegrinatge, perquè de la temptació en traiem profit; ningú no es coneix a si mateix si no s'ha vist temptat, no pot ser coronat sense victòria ni triomfar sense combat; no pot combatre si no té enemics ni temptacions.