6 de març de 2011

LA CARTA DE L'ABAT

Estimada Pilar,

Em parles a la teva carta d'haver agafat un "virus espiritual" bastant fort que va provocar descomposició a la teva ment, al teu cor, als teus nervis i a tot el teu ésser. I que ho vas passar molt malament...

Això dels "virus" és una cosa molt actual. No només en el cos sinó també en l'esperit, com ho acabes de viure. En el cos un es troba un dia amb malestar, va al metge, que en principi es queda una mica desconcertat, per acabar dient-nos que és un virus. Jo crec que moltes malalties comencen així, a continuació preparem fàrmacs per "aquest" virus i... fins al proper. Vivim temps de malalties, noves, estranyes ...

I és clar, el cos té una relació de parentiu molt íntima amb l'esperit, així que també en la vida espiritual agafem "virus". Virus que com t'ha passat a tu ens descomponen totalment. I llavors vivim malament. Millor dit, no vivim, o malvivim. I costa recuperar-se. Costa tornar a recuperar una relació normal amb l'entorn, tant físic com personal, sobretot el que fa més mal i afecta és la incidència en la relació personal. Ja que en aquest cas ens sentim atacats en el profund del nostre ésser: la unitat, l'equilibri de la meva persona cridada a viure en el temps la saviesa de la reconciliació. Però es veu atacada per aquest esquerdament de la meva persona. Ens apaguem una mica per dins. Diu el llibre dels Proverbis: «l'esperit humà és llum del Senyor, que sondeja el més íntim de les entranyes» (Pr 20,27).

La llum interior perd llum, la llum del Senyor, la llum del meu Déu. Cal revifar permanentment aquesta llum. Un bon consell és el que dóna Moisès al seu poble per encàrrec de Déu: «Guardeu les meves paraules en el vostre cor». Aquestes paraules són llum per al camí i foc per al cor. Però possiblement els creients no valorem plenament la força i la saviesa de la Paraula.

Vivim en uns temps de moltes paraules. A la vida mercantil, quan un producte és molt abundant, perd valor. En la vida espiritual també. I crec que és prou clar que en les nostres relacions, en la vida humana depenem de les paraules. Televisió, ràdio, auriculars... Un arriba a casa i engega la televisió... Surt de casa i encara no ha caminat deu passos, i ja té el mòbil connectat... Vivim embolcallatats de paraules. Les paraules ens esgoten, ens aclaparen, ens colpegen... paraules que no porten sabor i aroma de vida, ans buidor que engendra el buit ... No és estrany que tinguem l'experiència que el nostre ser se'ns descompon, que perd sentit la vida. La paraula que és instrument de vida, ens posa en camins de mort.

Cal construir bé la casa. Ho fem quan escoltem una paraula plena de llum i de vida, o quan la donem. La qüestió és dir una bona paraula. Una bona paraula neix d'un silenci, encara que sigui breu. Però no estimem prou el silenci. Jo diria que tenim por del silenci. No el contemplem com a font de la paraula de vida. Necessitem treballar cada dia en l'edificació de la casa, i un treball important en aquesta tasca és que no falti el fonament del silenci. El silenci ens posa en un camí d'unificació i no de descomposició. El silenci és la terra que acull la llavor de la paraula i la guarda fins que la fa germinar en el temps oportú.

Jo et diria per acabar, i t'aconsellaria la pràctica de tres paraules: observa, escolta, actua. Aquesta és la manera de viure. Però que no et falti en l'exercici de cada una d'aquestes paraules, la companyia del silenci, que és un bon "antivirus" espiritual. Una abraçada,

+ P. Abat