6 de març de 2011

LA VEU DELS PARES

TEXTOS PER AL TEMPS DURANT L'ANY VIII
Diumenge 9è durant l'any

De les conferències espirituals de Doroteu de Gaza, abat

La casa de l'ànima s'edifica per l'observança dels manaments de Déu. Amb aquesta imatge, la santa Escriptura ens ensenya que el temor de Déu disposa l'ànima a la guarda dels manaments, i ens ensenya també que pel compliment dels manaments s'edifica la casa de l'ànima. Vetllem, doncs, sobre nosaltres, germans. Mirem de tenir el temor de Déu, i edifiquem-nos cases per trobar-hi aixopluc en temps dolents, quan vinguin les pluges, els llamps i les tempestes, perquè els temps dolents són causa de grans misèries per a aquells que no tenen on aixoplugar-se.
Però, ¿com s'edifica la casa de l'ànima? Primer de tot cal posar els fonaments, és a dir, la fe. Perquè sense fe és impossible de plaure a Déu. Després, damunt d'aquests fonaments s'hi ha d'edificar una casa ben proporcionada. ¿Tens ocasió d'obeir? Col·loca-hi una pedra d'obediència! ¿Ve un germà indignat contra tu? Posa-hi una pedra de paciència! ¿Has de practicar la temprança? Posa-hi una pedra de continència!

D'aquesta manera, amb cadascuna de les virtuts podràs afegir noves pedres a l'edifici. El que cal, sobretot, és la constància i el coratge, que són les pedres angulars: fan que tota la construcció es mantingui sòlida, uneixen els murs els uns amb els altres i no permeten que s'esfondri l'edifici ni es disloqui. Sense aquestes virtuts és impossible de dur totes les altres a bon terme. Perquè l'ànima sense coratge està mancada també de constància, i sense constància ningú no pot fer res de bo. Això és el que afirma el Senyor: «Amb la vostra paciència constant salvareu les vostres ànimes».

Sant Gregori de Nisa, Sermó I sobre els pobres

Com el fonament d'una casa i la quilla d'una nau, per molt sòlids que siguin, de res valen ni aprofiten si no es construeix també sàviament el que sobre això rau, així tota aquesta penitència no val per a res si no s'hi afegeix i acompanya tot el que demana la justícia. El temor de Déu ensenyi a la llengua a parlar el que convé, a no dir coses vanes, a conèixer el moment i la mesura en el parlar, i saber dir el necessari i donar la resposta oportuna, a no parlar tumultuosament ja no deixar caure com una pedregada, per la impetuositat en el parlar, les paraules sobre els que ens surten al pas.