16 de març de 2011

DIMECRES DE LA SETMANA I DE QUARESMA

Homilia predicada pel P. Francesc Tulla

Les dues lectures d'avui ens exalcen l' universalisme de la "redempció" en Jesucrist: I és que la mateixa Nínive, la ciutat pagana, és cridada a la penitència; i en la pròpia reina de Saba queden invitats tots els homes a escoltar la Saviesa infinita que els parla per boca de Jesús. Al final fins i tot es troba la vida (postcomunió) i el goig, un goig en presència de Déu (cant de comunió). I és que la crida del Senyor segueix fent-se sentir per mitjà de la vida dels batejats, ja que cadascun de nosaltres som un profeta enviat en profit dels nostres germans.

La primera lectura era del profeta Jonàs [3, 1-10], que ens ha recalcat que "els ninivites es convertiren i s'apartaren del mal camí" (verset 10). El llibre de Jonàs és una petita obra mestra, perquè anuncia el veritable universalisme de l'Evangeli. Jonàs se n'havia anat a la gran Nínive per a proclamar-hi el judici destructor de Déu sobre els pagans, segons les idees apreses a Israel. Però Nínive es convertí amb l'única predicació de Jonàs. Resumint, els qui són fora donen lliçó als qui són dins, invitant-los a alliberar-se del seu dogmatisme, i no pot trobar l'altre si no és al preu d'aquesta alliberació.

El salm responsorial escollit ha estat el 50 [3-4. 12-13. 18-19 (R.: 19b)] que ens ha dit que "la veritable revolució comença per un mateix", perquè, en lloc d'exigir, abans de convertir-te o de comprometre't a fons, o que s'arreglin les institucions i les estructures, comença per una sincera autocrítica, fes la revolució al fons del teu cor purificat per l'Esperit, ofereix aquest cor penedit com el més acceptable dels holocaustos, vessa després al defora la teva joia esdevinguda apostolat de cara als pecadors i lloança de cara a Déu i, finalment, dóna't com a pedra viva per a les noves muralles de la Jerusalem renovada.

I, finalment, l'evangeli era de sant Lluc [11, 29-32], que els ha assegura't que "a la gent d'aquesta generació, Déu no els donarà cap altre senyal que el de Jonàs" (verset 29). I és que, responent a la gernació que demana signes meravellosos, Jesús els proposa solament el "signe de Jonàs" (29): que és un missatge profètic que incita a la conversió. Però la comunitat primitiva ben aviat identifica aquest signe amb la persona mateixa de Crist i molt especialment amb la seva Pasqua. I és que, de fet, Déu no es revela més que en la fidelitat de Jesús a la seva condició humana, i això fins a la mort en creu, perquè aquesta és una exigència de l'amor. I si Déu escrivís el seu nom en el cel, sotmetria les llibertats, però no les respectaria, i això és sagrat: s'han de respectar. Amén.