SANT JOSEP, ESPÒS DE LA VERGE MARIA

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
2Sa 7,4-5.12-14.16; Sl 88,2-5.17.29; Rm 4,13.16-18.22; Mt 1,16.18-21.24

Fa un temps, parlant amb una persona amiga, tractàvem del tema del silenci i de la paraula. Aquesta persona em deia que, de vegades, et trobes amb una persona, i en la conversa, t'adones que les seves paraules no ho diuen tot i suggereixen molt més del que diuen. Això pot passar també en una homilia o en una conferència sobre un tema determinat. I això no ja perquè el qui parla vulgui amagar alguna cosa o es resisteixi a dir-ho tot sobre un tema, sinó perquè la paraula o el gest en certes circumstàncies expressen molt més del que diuen, i aquesta paraula o aquest gest és ja una invitació a deixar-nos interpel·lar, és una invitació a la reflexió, per arribar a penetrar en el silenci que acompanya aquella paraula i aquell gest. Potser això es podria resumir dient que el silenci, en certes ocasions, és més important pel que es calla que pel que es diu.

Tot això de ningú no es pot afirmar amb més propietat que de sant Josep. De sant Josep no tenim ni una sola paraula. Únicament tenim el seu gest. El seu gest silenciós, obert, acollidor. El gest de la recepció i acollida del Misteri de Déu planejant en la nostra vida, en la vida de la humanitat. Sant Josep dóna nom al misteri, que obre la riquesa del seu amor enmig dels homes. Així ens ho ha confirmat l'evangeli que hem escoltat: «Maria tindrà un fill i li has de posar el nom de Jesús, perquè ell salvarà dels pecats el seu poble».

La fe és una adhesió al misteri, no és només una afirmació o coneixement dogmàtic, sinó que comporta un compromís o abraçada de la persona sencera. És traslladar-se al nivell de la presència d'un Tu, un Ésser superior. Quan hi ha aquesta relació personal, i consentiment al misteri, hi ha una fe. El literat Albert Camus deia: «tinc consciència del sagrat, del misteri que hi ha en l'home i no veig per què no confessar l'emoció que sento davant el Crist i el seu ensenyament. No crec en Déu, és cert, però no sóc ateu. Veig en la irreligió quelcom de vulgar i gastat».

Nosaltres, en canvi creiem que el misteri té un rostre concret, Déu, tal és el seu nom. Però a més, la celebració de sant Josep ens permet descobrir que aquest Déu ha fet més concret el seu nom, més llegible. El misteri va prendre un rostre humà i un nom humà: Crist. I això perquè sant Josep, amb el gest del seu profund silenci, reïx a escoltar en la seva vida la remor del misteri, que, com un torrent desbordat, obre les riqueses del seu amor a la humanitat. I fidel a la revelació d'aquest misteri li posa nom.

Però en l'obertura i acceptació del misteri no tot és fàcil i lluminós. Ho podem deduir del poc que sabem de la vida de la Sagrada Família, immigrant a Egipte, i percebre també en les figures bíbliques que l'Església ens posa com a referència i en relació a sant Josep.

La primera seria David. Aquest és l'ungit del Senyor per a ser rei d'Israel. Però li costa arribar al poder. Tot i essent l'ungit de Déu es veu perseguit a mort pel seu antecessor Saül. Quan ha aconseguit el regne ve la divisió que li porta el seu propi fill. Quan tot indica que s'ha consolidat com a rei vol construir un temple al Déu que l'ha escollit. I Déu li diu que s'oblidi dels pressupostos per a un temple. Això sí, li assegura la permanència del seu regne. Però el futur, que David no contemplarà, serà el qui confirmarà la promesa. David ha de creure en el seu Déu. Acceptar el misteri, viure de la fe.

Tenim un altre exemple en Abraham. Vivia sense problemes amb els seus. I Déu el convida a sortir, sense saber on anava. Sense GPS. Això és fort: sortir de la pàtria i marxar sense un destí clar. Avui, en la nostra societat hi ha milions de persones exiliades, sense família, sense pàtria... Per a Abraham passen els anys, no té descendència i rep la promesa de ser pare de molts pobles. Però encara més difícil: quan ja hauria d'haver perdut les esperances d'un fill, aquest arriba i, tornem-hi, una nova contradicció: el Senyor li demana de sacrificar-lo... Tota una vida flirtejant amb el misteri, deixant-se abraçar per ell una vegada i una altra. Però sense tenir una consciència clara dels viaranys pels quals el portava el misteri. Únicament, abraçat a la fe.

En aquesta mateixa línia transcorrerà la vida de sant Josep. Diu sant Bernat: «No hi ha hagut ni hi haurà un altre misteri igual: ser mare i verge». Això està fora de l'experiència humana. La lectura de l'evangeli ens presenta la relació amb el misteri en l'àmbit d'una experiència humana totalment nova. Mare i verge. Més desconcertant encara, si és possible, que la dels patriarques David i Abraham.

Aquesta contradicció també es dóna en la nostra vida. ¿No és veritat, potser, en la nostra vida, aquella exclamació de sant Pau: «Faig el que no vull i vull el que no faig»? Pau en l'experiència d'aquesta contradicció del misteri de la seva persona, i del misteri de Déu en la seva vida acaba exclamant: «Que en sóc de dissortat! Qui m'alliberarà d'aquest cos que em duu a la mort? Déu, a qui dono gràcies per Jesucrist, Senyor nostre!». Com David, com Abraham, com sant Josep, Pau s'abandona al misteri de Déu manifestat en Crist, el nostre Salvador. I viurà totes les proves de la seva vida, que no seran poques, amb una gran passió, amb un profund amor a Jesús, el Salvador.

No podem viure el misteri de Déu en la nostra vida amb tebiesa. Sense fred ni calor. Avui el tema del medi ambient és d'actualitat rabiosa. I també és així en la nostra societat. Hi ha molta injustícia al nostre món; avui més que mai necessita la nostra societat motius per a l'esperança, descobrir rutes de salvació... Això no ho poden oferir persones, cristians, laics, religiosos sacerdots... mediocres, vulgars que es limiten a viure passivament la vida, dia rere dia, deixant moltes bretxes obertes a l'avorriment. Sant Josep, com David i Abraham, i com Pau, ens recorden la importància que és per al sentit de la nostra vida ser apassionats. Passió i amor. Apassionats pel Misteri. Al qual sant Josep posa un nom. Cada dia s'ha de posar nom al misteri en la nostra existència. Quin nom li poses tu?