EL TRANSIT DEL NOSTRE PARE SANT BENET, ABAT

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Gn 12, 1-4; Sl 15, 1-2.5.7-8.11; Jn 17, 20-26

Persones diverses m'han parlat, molt positivament, de la pel·lícula «Déus i homes». D'aquests comentaris he recollit dos punts que em semblen molt interessants:

- Primer, que és una pel·lícula realitzada amb un gran respecte a totes les parts implicades, i que en el fons posa de relleu la maduració psicològica d'un grup, en aquest cas un grup religiós.

- Segon, que davant la possibilitat real, molt real, que matessin tots els membres del grup o de la comunitat, hi ha algú que, en principi, manifesta el seu desig de marxar, perquè diu: «jo no vull morir». Aleshores l'abat li respon: quan vas entrar al monestir ja vas morir.

Avui celebrem el Trànsit del nostre pare sant Benet, és a dir el pas d'aquest món al Pare, el que vulgarment diem que és la mort, però el que la saviesa monàstica diu més aviat que és el passar de la mort a la vida. I arribar a la plenitud del camí que, com a monjos ens esforcem de viure aquí baix, en el transcurs del temps, és a dir un tendir a ser una sola cosa amb Déu, el treball de buscar permanentment Déu per viure en la intimitat amb Ell. I això, en una autèntica vida monàstica, suposa morir a si mateix, per renéixer en l'home nou segons Crist ressuscitat.

La vida de sant Benet, així com la seva Regla, ens ensenyen que el veritable trànsit i el més difícil no és el final del camí, el pas a la plenitud de la vida, sinó que el més difícil és el trajecte. Aquest és el veritable trànsit.

Quina duresa va poder experimentar sant Benet al final de la seva vida, quan en un moment de pregària nocturna veu projectar des de dalt una llum que es difonia al voltant, espantava les tenebres de la nit i brillava amb tant de fulgor que, resplendint enmig de la foscor era superior a la llum del dia. Apareixent davant dels seus ulls tot el món com recollit en un raig de sol.

El veritable trànsit va ser per a Benet el desenvolupament de la seva vida monàstica. És com quan anem en cotxe. Posem la ràdio, escoltem les notícies que ens diuen: «Informació sobre. Retencions a la nacional 500... Un accident talla el trànsit a l'autopista 123... Un cotxe avariat està provocant un concert de clàxons a l'entrada de la Diagonal...». El veritable trànsit consisteix, doncs, a anar fent un bon camí a l'encontre del Senyor. Anar recollint llum, per tenir al final tot el món recollit en un raig de sol.

Però cal escoltar la veu que ens crida i «a sortir com Abraham. Sortir de la teva terra». Per a aquesta primera invitació de la Paraula de Déu que Benet considera fonamental ens posa a la seva Regla la paraula ESCOLTA. N'hi ha que no hi sentim prou bé, i ens posem un aparell. Però n'hi ha, a la vida monàstica, que no escolten i que tampoc no es posen cap aparell. Sords monàstics, que n'hi ha en abundància. És potser el major obstacle en el trànsit. Aquests, si no és a la llum d'un ciri, no recolliran el món en el raig de sol.

Parla també la Regla del treball de l'obediència renunciant a la pròpia voluntat. Una paraula que costa d'escriure en el cor, amb el dubte de quin color de retolador triar. El tema de l'enduriment del cor que ens priva d'escoltar la veu del Senyor que ens convida, per mostrar-nos el camí de la vida, el veritable trànsit a la vida. Sant Benet també estableix una escola del servei diví, però n'hi ha que sembla que es matriculen a aquesta escola tan sols com a oients, sense l'obligació d'examinar-se, i així, difícilment faran el trànsit d'un nivell a un altre nivell de curs. Caminar en silenci per l'autovia d'aquest món tan plena de sorolls és un altre obstacle seriós del trànsit monàstic. I podríem fer referència a un altre dels obstacles seriosos, que és la humilitat, amb els seus dotze graons. Ens entestem, en ocasions, a treure algun d'aquests graons, i llavors tenim moltes dificultats per pujar aquesta escala, en el nostre trànsit.

D'altra banda, no el fem sols el camí. En això Benet també tenia clara consciència de la dificultat del trànsit, ja que a la dificultat que hi podem aportar cadascun de nosaltres per les nostres personals deficiències, s'hi afegeix el fet que fem el camí junts, en comunitat, amb uns deures per al camí: anar dibuixant el rostre de Crist, perquè ens reconegui a la fi a tots. No podem negar que en aquest terreny tampoc no som més perfectes. Un no té pressa per arribar, i s'entreté amb les flors del camí, un altre esborra els traços del Crist que un altre va fer... Altres semblen dormisquejar...

Un trànsit que estem cridats a fer en comunitat, per això tota la Regla subratlla tant la dimensió comunitària, sobretot en allò de no fer la pròpia voluntat, de no tenir el vici de la possessió, de tenir cura de tot el comunitari. Caldria també, sovint, tenir un audífon per a l'oïda comunitària.

La Paraula de Déu ens ho recorda avui d'una manera viva quan ens exhorta a ser UN com ho és el Pare en Crist i Crist en el Pare. UNITAT. És l'obsessió de Crist. Ser una sola cosa amb ells. I perquè el món cregui que Crist és l'enviat del Pare. És a dir, només la unitat és garantia de la nostra veritable relació amb Déu. I aquesta unitat és la garantia d'una eficàcia pastoral en la nostra vida.

Jo crec que aquesta festa del Trànsit de sant Benet ens aclareix que el veritable problema del trànsit el tenim avui, ara i aquí. Que la circulació cada vegada és més complicada. Que de vegades som pèssims conductors. I que hem d'aprofitar les retencions per ajudar-nos a superar els obstacles del trànsit. I poder arribar a recollir el món en un raig de sol.