L’ASSUMPCIÓ DE LA MARE DE DÉU

Homilia predicada pel P. Josep Alegre, abat de Poblet
Ap 11, 19; 12, 1-6. 10; Sl 44, 11-12. 16; 1Co 15, 20-26; Lc 1, 39-56

Quin regal més bonic envia avui la nostra terra al cel! Amb aquest gest meravellós d'amistat —que és donar i rebre— es fonen l'humà i el diví, la realitat terrenal i la celestial, l'humil i el sublim. El fruit més granat de la terra resideix allí, d'on procedeixen els millors regals i els dons de més valor. Encastellada a les altures, la Verge santa prodigarà els seus dons als homes. (St. Bernat, En l'Assumpció de Sta. Maria, Serm. 1)

Un regal bonic, Maria, que primer ja vam rebre de Déu, com a font de tot do, amb el seu "sí" a Déu, al nostre jardí terrestre, al capvespre; un regal bonic, Maria, que està silenciosament present en la vida del Fill que passa fent el bé, i present també en el naixement de l'Església en la Pentecosta, per esdevenir-ne el membre més il·lustre.

I com un signe eclesial apareix Maria en la litúrgia d'avui a l'Apocalipsi. Un signe en el cel que ens parla d'una Església celestial, sublim, transcendent, al costat d'una Església històrica, amb dificultats i temptacions.

Maria, coronada d'estrelles, vestida de sol, i també, amb dolors de part i persecucions. Aquest és el fruit de la nostra terra: l'humà i el diví, l'humil i el sublim, junts. Maria continua essent el nostre regal, el regal de la terra al cel. Tan sols que nosaltres, al contrari de Maria, desequilibrem aquest gest d'amistat on es fonen Déu i l'home. En nosaltres, es trenca la relació o el llaç entre l'humil i el sublim.

Però continuem comptant amb Maria, per ajudar a recuperar l'equilibri. Perquè a Maria podem aplicar l'expressió de la vídua de Sarepta quan el profeta Eliseu li pregunta què pot fer per ella: quina cosa més puc desitjar que estar enmig del meu poble? (2Re 4, 13). I això continua fent Maria: estar enmig del seu poble. Són innombrables els pobles que avui la celebren amb les seves festes. Innombrables les advocacions, ermites i santuaris que li estan dedicades. Innombrables les obres d'art i de literatura que se centren en l'equilibri marià de l'humà i el diví, de l'humil i el sublim.

Maria, amb el seu cor silenciós, fortament, totalment agafat per l'amor trinitari, està present en el néixer de l'Església. I l'anomenarem Mare de l'Església. Però avui continua present en el néixer de cada dia. No ha perdut la seva condició de mare. El seu si s'ha convertit en sagrament. Maternitat perquè continuï naixent l'Església, residència dels fills i pas cap al Regne.

Allò que experimenta Maria en la Pasqua havia començat en la virginitat: la presència. La presència de la divinitat, experimentada en l'Anunciació, és ara presència viva de la comunitat. Moments grans, significatius de la vida de Maria on es fa especialment present l'Esperit Sant, que li permetrà tenir Déu en els seus braços. Però ara és ella la que se sent abraçada per Déu. Embolcallada en aquell amor diví que duu sempre la seva iniciativa amorosa a la vida del seu poble. A la vida de l'Església. Maria sap aquest primer amor de Déu envers els homes. I canta.

Ara és l'hora del Magníficat, quan l'Església pren consciència molt viva de la santedat interna del seu misteri, així com del programa extern de la seva missió, del seu testimoniatge, enmig dels homes, que neix sempre d'un Déu que ens va estimar primer, i que diposita en el nostre cor una font de santedat, una font d'aigües vives.

En Maria, podem dir, que va començar l'Església la seva profunda contemplació de la Paraula, i els seus fets biogràfics personals es converteixen en patrimoni comunitari, que va creixent amb la tutoria de l'Esperit Sant. Maria, com el Fill primogènit, no viu per a si mateixa, sinó per a l'Església. Maria viu per donar la seva vida en un servei amorós, com el Fill Primogènit.

Nosaltres, com Església, com a comunitat eclesial, hem heretat Maria com un do especial. La comunitat cristiana va estrenar la seva vida històrica amb un membre ja acabat i consumat en la perfecció. Nosaltres, també l'estrenem cada dia, perquè ens arribi la seva perfecció i siguem instruments de l'Esperit Sant, en el néixer quotidià de l'Església.

Tot just nascuda l'Església, troba en Maria el seu últim moment de maduresa cristiana; en ella assoleix els ideals suprems que la fan ser agradable a Déu, feliç de creure, esposa, sense taca ni arruga... En ella l'esperança viva, real, a la qual ens obre la resurrecció del seu Fill Primogènit es fa veritable realitat. Crist, ressuscitat, primícia de tots els qui han mort. Maria, assumpta en cos i ànima al cel, primícia de les criatures que esperem perllongar la nostra vida temporal en vida eterna.

Santa Maria canta. És un cant a la vida. La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva. Perquè sento damunt meu, sobre la meva humiliació, la mirada de l'Altíssim.

Santa Maria canta. És un cant de llibertat. El cant de llibertat que necessiten escoltar molts esclaus d'aquesta terra turmentada en molts milions de criatures seves: en els perseguits per causa de la justícia, en els famolencs, en els esclaus. (Esclavituds més refinades que les dels segles passats). En això sí que hem crescut i ens hem perfeccionat: en els abandonats i rebutjats, en els sense pàtria, sense família, sense arrels...

No. No se sent en la nostra terra el cant del Magníficat. No se sent aquest cant de llibertat. És el cant que l'Església ens proposa per celebrar en Maria la victòria sobre la mort en aquesta solemnitat.

Nosaltres cantem cada dia el Magníficat. Cada dia al capvespre en la pregària de l'Església, quan comença a apagar-se la llum del dia, cantem aquest cant de llum i llibertat. Cantem el Magníficat perquè ens faci a nosaltres lliures i plens de llum. Però necessitem cantar-lo des de dintre el cor, perquè tota la terra, tots els esclaus puguin arribar a escoltar aquest cant únic de llibertat, que posa a prova la nostra fe en un Déu ple de bondat i de misericòrdia...

Que dispersa els homes de cor altiu, i exalça els humils, omple de bens els pobres.... De generació en generació...